Si la ‘gauche divine’ hagués estat una religió, Bocaccio hauria estat la seva església i Oriol Regàs el seu profeta. Fa 50 anys –el 13 de febrer del 1967– Regàs va inaugurar el local del carrer de Muntaner per on havia de passar bona part de la intel·lectualitat barcelonina, la més divina –i la majoritàriament esquerranosa. - Àlex Milian.
Qui va inventar el terme de gauche divine, en Joan de Sagarra, diu que era una “broma”; l’escriptora Rosa Regàs la qualifica d'acudit; l’escriptor Juan Marsé −que sovint feia de contrafort de la barra del Bocaccio− en diu “entelèquia” i en Manuel Vázquez Montalbán, que també observava la fauna bocacciana des del tamboret, va escriure sobre ella “Un informe subnormal sobre un fantasma cultural”.
No estava constituïda, pocs n’acceptaven el malnom, no tenia socis ni ha tingut hereus però tothom n’ha sentit a parlar, sovint relacionat amb el Bocaccio i és capaç de posar-hi alguns noms, a la cistella de la gauche divine: Oriol Regàs −fundador i ànima del local−, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Teresa Gimpera, Jorge Herralde, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Òscar Tusquets, Serena Vergano, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Ana María Moix i, al capdamunt del seu Olimp, Josep Maria Castellet i Carles Barral.
Una raó potser que, a diferència d’altres moviments espontanis, al contrari d’altres etiquetes imposades, la gauche divine va tenir uns cronistes gràfics que han deixat testimoni visual d’aquell corrent: els fotògrafs Xavier Miserachs, Oriol Maspons i la fotògrafa Colita es van encarregar d’immortalitzar l’elegant serenor dels interiors del Bocaccio i l’alegria esbojarrada dels divins: Jorge Herralde amb les seves secretàries ensenyant les calces; la coronació de Castellet per tota la troupe; els posats de Gimpera; els estius a la Costa Brava...
Amb certa malícia, Sagarra admet que allò va triomfar de la mateixa manera que han triomfat altres conceptes del seu encuny com “cultureta”, “patufetisme-leninisme” i “altres collonades que m’he inventat”. I, com aquelles, diu que se les ha pres “una mica a conya”. Té certa raó, doncs, la Rosa Regàs, quan diu a EL TEMPS que “gauche divine” era “un acudit del Sagarra”. Però també Jorge Herralde quan la qualifica d’“etiqueta simpàtica” perquè, “coneixent el personatge, podria haver sigut molt més aspra”.
El que és evident és que el Bocaccio va ser el rovell de l’ou d’aquell moviment més o menys real, difícil de descriure però en boca de tots. Els primers accionistes del Bocaccio van ser l’Oriol Regàs, el fotògraf Xavier Miserachs i la model Teresa Gimpera. L’escriptora Rosa Regàs, germana d’Oriol, descriu el context, l’època que va donar lloc al naixement del local: “Primer de tot s’ha d’entendre que estàvem en un moment que, molt a poc a poquet, les coses anaven canviant. I la gent tenia ganes que canviessin. Hi havia l’Stork Club, començava a haver-hi locals a Barcelona que eren menys tradicionals i menys sòmines del que havien estat fins aleshores. La gent s’atrevia a ser una mica diferent. No és que nosaltres fóssim els més originals del món; és que a tot el món hi havia un corrent de ‘Fes l’amor i no facis la guerra’, un moment de protesta que a nosaltres ens arribava, molt molt suau però ens arribava”.
Paral·lelament a Madrid pels mateixos temps es va donar la movida madrileña, però aixó és una altra historia. El que és cert és que de la Barcelona de la gauche divine, fosca, bruta, liberal i canalla però molt reconeixible, hem passat a la Barcelona dels Comuns, més neta, poc endreçada, infestada de turistes escampats com taca d'oli per la ciutat, una ciutat impersonal i anodina, que ha acabat sent un enorme resort turístic, 5G aixó si. I aqui si que hem perdut molts llençols en la bugada.
Tags:
@@@@ DE LA VIDA
Sino tenías "posibles", no podías entrar a por un cubata. Eso era de burguesillos, tal como suena.
Salut
No estoy de acuerdo contigo Miquel,por esa época tenía veintitantos,me sacaba algún dinero dando clases particulares,que me gastaba en las discotecas,la Bocaccio la mejor,los chicos y chicas íbamos guapos,sobre todo éramos jóvenes,no fauna,jóvenes.Supongo que la mayoría éramos universitarios,unos tendrían dinero y otros no,pero allí había buen rollo,que yo sepa de droga nada.Es que eran otros tiempos.No te creas mucho a los escritores y sobretodo a los que magnifican creando modelos,que no lo son.Bocaccio era la mejor discoteca y nada más
Pues amigo, yo si estoy de acuerdo conmigo...ni un puto duro en el bolsillo. Y los precios del cubata del Bocaccio no eran los del bar del lluis, el del Mercado de Sant Antoni, de eso te doy mi palabra.
Un abrazote
salut
L'autor ha eliminat aquest comentari.
No lo creo, era un grupo lejano a nuestro paisaje, del que hemos sabido en cierto modo desde la distancia que da lo que dice Rodericus: eran gente de otro nivel que nos cogía lejos de su paisaje-.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
bueno, también habia de eso, pero básicamente era un movimiento propio de un grupo concreto de gente.
Seamos claros y sinceros, la "gauche" y toda la fauna que corría por la calle Tuset eran todos hijos de casa bien, vamos, los "pijos" de toda la vida. Y ellos inventaron eso que ahora llaman el "networking" y que no es otra cosa que tener muchos conocidos e intereses comunes para hacer buenos negocios.
No perdamos de vista que ese escenario fue el que inspiró a Marsé "Ultimas Tardes con Teresa", una magnifica novela que retrata muy bien aquella época, aquellos personajes y su contexto.
La diferencia, es que los jóvenes "pijos" de hoy son de ideología derechista. Salvo ese detalle, visten igual, beben licores de marca, y también se horrorizan cuando se les cruza por delante algún proletario, perdon, queria decir pobre.
ja tens raó, ja!
De fet eren 'pijos d'esquerra teòrica', parlant en plata. No crec que tinguin gaire a veure amb els comuns d'avui, molt més transversals. No crec que haguem perdut tant en el canvi, aquella Barcelona era miserable i elitista i a la universitat hi anaven quatre gats. Les comparacions son odioses però entre la Colau i les models presumides o els intel·lectuals fashion em quedo amb la Colau. Els qui van ser d'aquella 'moguda', com la Regàs, abominen del terme i s'enfaden quan els mencionen el context però una mica d'autocrítica no els aniria malament del tot. I entre el Pinar i el Bocaccio, ara mateix, em quedaria amb el Pinar. Quan, en alguna ocasió, quan ets jove ets tafanera, havia contactat amb gent d'aquella mena em trobava com un pop en un garatge, la veritat.
Aqui hi detecto una clara inspiració de Marsé. Quan a la Barcelona actual el que vull dir es que s'ha despersonalitzat i a més és curulla de turistes, la ciutat ha perdut la seva idisioncracia, el seu fet diferencial. A Bocaccio no hi vaig anar mai, per cert.
I, no ens enganyem, avui també hi ha pijos d'esquerra, a la CUP n'hi ha alguns, però estan més barrejats i tenen procedències més variades. Hi havia moltes discoteques més populars, la veritat. No hem perdut tants llençols, tan sols que abans eren de fil i brodats i avui son de cotó senzill i estan a l'abast de més gent. Tan sols cal pensar en qui anava a la universitat, aleshores, quatre gats. Un altre tema és que molta gent d'aquella, si es ficava en embolics polítics, tenia unes xarxes de coneguts que feien que aviat sortissin de la garjola o que els tractessin millor, per això hi havia joves que, amb esforços, havien accedir als primers estudis nocturns i defugien el tema politic per aquest motiu. Alguna excepció hi va haver, i de gruix, però, en general, era així i he sentit a gent del Bocaccio admetre-ho en alguns casos.
D'aquí cinquanta o més anys la Barcelona actual serà tan 'enganyosament mítica' com aquella d'aleshores, em temo que mirem massa el passat amb condescendència i ens enganyem molt en fer-ho, sobretot els qui aleshores érem jovenets.
mirem el passat amb la condescendència que recordem el propi passat personal, és molt humà fer-ho així.
un terme molt gràfic és aquell del 'pijoprogre'
Efectivament 'Últimas tardes con Teresa' reflecteix molt bé el tema i la ciutat de l'època, a banda de que literàriament, pel meu gust, és un llibre excel·lent. Representa un bany de realitat, guardant les distàncies és una mica com Terres de l'Ebre, que va enfrontar els 'divins' noucentistes -i és que tot es repeteix amb formes diferents- amb una Catalunya profunda, endarrerida i miserable, que volien ignorar.
no l'he llegit, Marsé és una asignatura que tinc pendent en literatura i en cinema.
Per cert, encara no hi havia droga, arribaria aviat, però la mateixa Gimpera ha admès que l'alcoholisme desaforat era habitual.
No crec que aquella Barcelona fos res de l'altre mon ni que la d'ara sigui tan anodina i impersonal, cada època és diferent i té la seva gràcia, la gent del temps dels meus pares enyoraven -i per causes molt més evidents- la d'abans de la guerra, la dels anys vint. I la gent del temps de Rusiñol, la d'abans de l'Eixample. Els joves d'ara enyoraran l'actual, la Sala Apolo, els seus llocs de trobada i la resta. A veure si els escriptors i escriptores del futur s'inspiren, espero que sí, Francesc, si no l'has llegit l'has de llegir, tot i que avui no et farà l'impacte que va fer en el seu moment. La realitat de la misèria també es pot trobar en moltes pelis d'això que s'ha dit 'cine quinqui'. Per cert, els coloms que feien volar aquells 'progres de Bocaccio' amb el cinema i allò de l'Escola de Barcelona, té tela...
Aquells progres eren un far de llum en una época tan gris, pijos o no, pero eren diferents. Ara hi ha una enorme buidor dins la mediocritat, no nomès aquí, és general.
Chiloé, és que clases socials y narradores y poetas va muy relacionado, como dice la canción de Yupanqui, respecto a un poeta etéreo, no sé si de la gauche divine: 'vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan...'. A mi esa Barcelona con gente de todo el mundo en todas partes me encanta, es un reflejo importante de realidad e, incluso con sus inevitables ghetos, mucho más permeable que aquella, en la cual parecía que las clases sociales se dividían según avenidas, el Paralelo primero, después la Granvía, luego la calle Aragón, y, finalmente, la Diagonal. Todavía pasa un poco pero yo diría que no tanto, incluso la gente era más alta, de la Diagonal para arriba. Cosas de la alimentación. Todavía, sin embargo, la esperanza de vida es algo mayor por allá arriba.
Tot i que la película no va estar malament, en general Marsé no s'ha dut al cinema amb gaire grapa.
En fin veo que en vuestra juventud no fuisteis al Bocaccio,le dais un toque político-social que no tenía,simplemente era una discoteca muy bien montada,donde bailabas y disfrutabas con gente joven y guapa.No era cara,pagabas una entrada con derecho a consumación y estabas toda la noche.Te atendían muy bien y con mucha clase los camareros,sobretodo si como en mi caso ibas en un grupo de gente joven de chicos y chicas universitarias,bien vestidos guapos y guapas,porque eso era lo que quería la discoteca.Nos colmaban de pequeñas atenciones,tentempiés,chupitos,sin pagar más.El negocio estaba en la barra,ahí si que había gente que no paraba de "mamar",ya más mayor de aquella España que progresaba,con más dinero y que no paraba de mirar a la gente joven,no ligaban pero soñaban.Las minifaldas de las compañeras los volvían locos,hoy son abuelas y son felices pensando en aquellos tiempos.Esas mismas chicas y chicos,eramos capaces de parar la Diagonal,cuando hacía falta,al precio de golpes y visita al Conde de Asalto,más de una vez.Pijo-progres,me parto de risa,eran otros tiempos y sobretodo éramos jóvenes.Para escribir y hablar de una cosa hay que vividla,patearla.De borrachos nada de nada,ibas a la calle inmediatamente.
El libro "últimas tardes con Teresa",es el clásico libro de calenton entre jóvenes y no refleja nada más,me recuerda al estilo de "mientras la ciudad duerme":hay muchos sobre ese tema,fácil de escribir.La taxonomía,la agrupación por familias,especies...Nunca me gustó.Somos diversos,eso va bien para las plantas,los animales,pero no para el hombre.
Tu es que eres muy viajado, pero los de pueblo no íbamos al Bocaccio, íbamos al 'club juvenil' en la calle de la Virgen de la Paloma. Y también mamábamos como era casi preceptivo.
No refunfuñes, Franciscu, para mí Ángel Gonzalez, Gil de Biedma, Valente, Caballero Bonald, Carlos Barral, Goytisolo, etc. (Bocaccio aparte) fueron los artífices de una generación literaria barcelonesa muy digna de tener en cuenta. En cambio en este país pocos se acuerdan.
Observa, yo misma he sucumbido a su influencia:
“Quien por placer no lea,
que no me lea.”
Jaime Gil de Biedma
Si, además no hay que olvidar a Carme Balcells que se trajo a unos cuantos que aun no sabían que ganarían el Nobel, como: Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, o Julio Cortázar, y Manuel de Pedrolo también...
No me gusta Vargas Llosa.
ya somos dos,
En una revista antigua vi no hace mucho fotos de Bocaccio. En una de ellas aparecía José Luis Aranguren situado entre Jose María Castellet y Eugenio Trías quien le rodeaba el cuello con un brazo. Había otras: De Ángel Gonzalez, de Terenci Moix, de Carlos Barral, de Gil de Biedma, etc. Los nombres aparecían al pie de las mismas. Eso me hizo interpretar que Bocaccio funcionó, además, como aglutinador de talentos de distintos lugares de España. Estoy intentando localizarla en librerías de lance. Me avisarán si encuentran algo.
Ah, para mí Gil de Biedma pudo ser un poeta social, no lo dudo, pero ante todo es un poeta excepcional.
¿Sabías que Jaime Gil de Biedma era primo de Esperanza Aguirre?.
No. Pero da igual. No creo mucho en los parentescos de consanguinidad. Ni en los de afinidad.
ni yo, simplemente me sorprendió el hecho del parentesco en dos personas tan diferentes.