Un filòsof mira el que se'n diu una posició en el món, com els tàrtars miren les ciutats, és a dir, com una presó: és un cercle en el qual les idees es comprimeixen, es concentren, traient l'ànima i a la intel·ligència la seva extensió i el seu desenvolupament. Un home que ocupa una gran posició en el món té una presó més gran i més adornada, el que no té més que una petita posició està en un calabós, l'home sense posició és l'únic home lliure, sempre que tingui un benestar, almenys que no tingui cap necessitat dels homes. 
S'és més feliç en la solitud que al món. ¿No vindrà això donar perquè, en la solitud, pensa un en les coses, i al món es veu forçat a pensar en els homes? 
De fet, quan es considera que el producte del treball i de la intel·ligència de trenta o quaranta segles ha servit per lliurar tres-cents milions d'homes repartits sobre el planeta a una trentena de dèspotes, majoritàriament ignorants i imbècils, cadascun d'ells governat per tres o quatre pervertits, algunes vegades estúpids, què pensar de la humanitat, i què esperar d'ella per al futur? 

Sebastián Nicolás Roch (Chamfort)