A JANGADA DE PEDRA

Parlavem avui de José Saramago amb Car res i en Miquel Cartisano, a ran de l'escrit sobre Ernest Maragall.  Saramago va començar a publicar gran part de la seva obra, un cop jubilat, però va aprofitar el temps afegit, fins a aconseguir el Nobel de Literatura. Del que he llegit d'ell. la novel·la que més em va impresionar, va ser: la balsa de piedra.

"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica s'aparta de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca i en separar-se la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, que voldria, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". 
Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar-ho amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre la Península Ibérica i l'Amèrica Llatina.

Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que en deu dies votarem pel seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América.

Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona. Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les.

Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat."