El pitjor del vergonyós espectacle que se'ns ha ofert en sessió doble al Congrés dels Diputats és que era perfectament evitable. No em refereixo a l'infantil numeret dels diputats de Vox corrent a ocupar els escons de la bancada socialista, on per cert es va col·locar enmig d'Abascal i Espinosa de los Monteros l'hàbil Saragossa. En tots els inicis de curs de totes les escoles del món es dona aquesta quota de ximpleria inevitable.
La vergonya que  ens podien haver evitat es va donar amb el tracte dispensat als diputats presos catalans. Representants de la sobirania popular, legítimament elegits pel poble sobirà i ciutadans en possessió dels seus drets polítics, entre ells a elegir i ser elegit. En una decisió que només es pot qualificar de pelegrina, se'ls va permetre anar a la càmera a prendre possessió de la seva acta de diputat i participar en el ple, però fent-ho com quan encara es feia servir el fax i les notícies arribaven per teletips que escopien sorolloses en impressores d'agulles.
La retransmissió televisiva era pura censura informativa, la càmera fugía ràpida a la que detectava un pres; suposo que ignoraven els censors que estem al segle XXI i la gent té un aparell anomenat mòbil que permet fer fotos, o filmar, aspecte que el TSJ no hi havia prohibit, potser perquè al ser analògics, ni se'ls va ocórrer la possibilitat que usessin aquests aparells com bé van fer tots en general.
L'aspecte físic i llenguatge del Valleinclanesc senador del Psoe en contrast amb la samarreta de la diputada més jove (23 anys) d'ERC reflectia els dos mons antagònics del segle XIX i XXI que es mouen distòpicament al Parlament, convertint aquest entre uns i altres a un autèntic esperpent Valleinclanesc com 'temiera o temiese' més d'un nomès més veure el doctor Agustí Javier Zamarrón i el seu noucentiste aspecte físic i com deia abans, expresions verbals.
Un altre ranci esperpent va ser veure com el susdit Zamarrón, va haver de desplaçar-se amb la 'sacra urna' mortuòria fins a la part més alta i allunyada de la tribuna, coneguda com el galliner, perquè Pablo Echenique (Unides Podem) pogués introduir la seva papereta, al ser aquesta l'única zona accessible amb cadira de rodes.
Abans de donar cops de peus a terra com un posseït mentre prometia o jurava Oriol Junqueras, només li va faltar al brau de Abascal dir: YO, PER ESPANYA, VOTO, de fet gairebé ho va dir així, a l'estil Belen Esteban. I ès que, a Sálvame hi ha més dignitat i decència que la que van demostrar ahir algunes de ses senyories al Parlament que paguem entre tots els espanyols.
La legislatura de les rebequeries promet ser vergonyosament distreta, ja va donar alguna pìsta Albert Rivera. Llàstima que la reina de tocar el violí no els pugui castigar de cara a la paret, segur que de poder, ho faria encantada i presta.
Tot això succeí per que tenim un Estat que no sap suportar amb normalitat que uns diputats protegits per la presumpció d'innocència, que han demostrat desenes de vegades que no tenen cap intenció de fugir de la Justícia, puguin comportar-se com a tals sense restriccions ni traves burocràtiques: parlar amb la premsa, ocupar el seu escó, votar, assistir a reunions, fer la feina per al qual han estat elegits pel poble sobirà fins que una sentència i una condemna ferms es ho impedeixin. Els Estats forts saben com fer-ho sense avergonyir ningú, i aquest no seria precisament el cas de l'Estat Espanyol.