17 de juny de 2018, la flota de l'Aquarius desembarcava finalment al port de València després de vuit dies navegant pel Mediterrani sense rebre permís per atracar a cap port. El llavors nou president del govern espanyol, Pedro Sánchez, donava finalment l’aprovació per rebre els 630 migrants i les tres tripulacions. Després d’una setmana navegant sense rumb, i tot i el sofriment d’aquests centenars de persones i de la preocupació de les famílies de les tripulacions, que incloïen personal marítim, mèdic i humanitari, diversos governs europeus s’havien oposat taxativament a permetre’n l’arribada. Més de 630 persones navegant pel nostre Mediterrani sent rebutjats com si fossin portadors d’algun mal bíblic. El gest del Govern de Sánchez i de diversos ajuntaments espanyols va ser rebut positivament per la societat en general, sensibilitzada llavors per les campanyes a favor de l’acollida de refugiats.

 Per cert, d'aquestes 630 persones rebudes a bombo i plateret a València, un any després, ni una sola ha aconseguit l'asil a Espanya, malgrat segons la llei s'ha de resoldre el tramit en un màxim de 6 mesos. O sigui, nomès es va tractar de mer postureig i per fer-se la foto els del Govern Sánchez.

Un any després, la situació només ha empitjorat enormement i ens trobem tan sumits als nostres melics polítics que oblidem mirar al nostre costat. Continuen morint persones en el Mediterrani. Diàriament. Continuen arribant sol·licitants d’asil i continuen entrant menors no acompanyats.
El que no segueix, en canvi, són les missions de rescat de les ONG. Per no parlar de les missions de rescat governamentals, finalitzades fins i tot abans. Hem de preguntar-nos doncs cap a on va el futur de les migracions forçades a la UE i quins escenaris possibles tenim.
En primer lloc, les eleccions europees han deixat una composició al Parlament una mica menys terrible (en termes de representació xenòfoba o antimigració) de la que esperàvem, però, en canvi, són alguns dels partits considerats democràtics o dins del ventall no extremista qui fa temps que han mogut les seves agendes cap a la no emergència de l’asil i la lentitud del reassentament i redistribució de migrants.
D’altra banda, les societats europees ens hem rebaixat o oblidat la pressió social a favor de l’acollida i ens hem relaxat a les nostres butaques. Ja no veiem imatges de nens arribant morts a les costes així que podem menjar tranquils i discutir sobre les últimes eleccions. Quan els veiem, no són nens ofegats sinó nens que deambulen per les nostres ciutats i que, “qui sap el que voldran, segur que es posen en problemes perquè, fixa’t, venen d’allà i ja no són tan nens”.  Són nens que han hagut de créixer molt ràpid i ho han fet sense adults, sense protecció i a mercè de qui els veuen com una oportunitat per lucrar-se o abusar-ne. Els menors no acompanyats són la tercera o quarta onada de la crisi que va començar el 2011 i que, al veure que els adults ja no aconsegueixen ni sol·licitar asil empenyen, permeten o veuen com els seus menors s’arrisquen sols. Els qui arriben per mar o terra arriscant les seves vides bé mereixen poder, almenys, sol·licitar asil. L’Aquarius havia de ser només el principi. Esperem que per al Govern entrant no fos un final.

'Aquarius', un principi, no un final
Sonia Andolz - elpriodico.cat