Deia en un poema fa temps, que havia vist passar la vida a través de dues pantalles, la del parabrises del cotxe i la de l'ordinador, i és que ho veiem tot a través de pantalles, sigui les dites, o les de la Televisió o cada vegada més el mòbil. Per això és tan important mirar, badar, quan mirem no només contemplem, també percebem, olorem, escoltem, ens emocionen, i totes aquestes funcions, aquestes emocions i percepcions, la tecnologia mai les podrà assolir ni substituir, per més sofisticada que sigui. Mirar, badar, és la menys virtual de les realitats, com si tots aquests invents fossin un intent d'evitarla, d'evadir-nos de la realitat que ens ha tocat viure, sobretot amb la sobresaturació dels últims temps d'aquest ambient enrarit i malaltís, allunyant-no's falsament d'ella, en comptes d'afrontar-la, viure-la, compartir-la amb els altres, potser com diu Cornadó he perdut l'esperanza que tot això canvíi. 

 Francesc Cornadó diu que marxa: "Marcho. Me voy enrabiado y descontento a otra costa, mirando al mar de gregal. Desconecto una temporada larga. No tengo ninguna esperanza de que esto cambie, para ello tendrían que cambiar los actores, los autores y las escuelas". 

 Necesito respirar, i sobretot badar, és una bona manera d'evadir-se de tots els aldarulls dels últims temps, car tot plegat comença a resultar insuportable. Avui més que mai cal recordar el poema de Jaime Gil de Biedma, i aplicar-se'l seria el més adequat en aquests temps tan esvalotats...
DE VITA BEATA

En un viejo país ineficiente, 
algo así como España entre dos guerras 
civiles, en un pueblo junto al mar, 
poseer una casa y poca hacienda 
y memoria ninguna. No leer, 
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, 
y vivir como un noble arruinado 

entre las ruinas de mi inteligencia.

*