El fill d'Antonio Luis Baena Tocón, alferes de l'exèrcit franquista que va exercir de secretari judicial en un dels consells militars que van condemnar a mort a Miguel Hernández, ha demanat a la Universitat d'Alacant (UA) que retiri el nom del seu pare dels articles d'Internet escrits per Juan Antonio Ríos Carratalá, catedràtic de Literatura Espanyola d'aquesta universitat i expert en memòria històrica. La institució ha accedit a la petició i ha esborrat el nom complet de Baena Tocón, segons publica El País. I així ha estat com gràcies a l'efecte Streisand tots ens hem assabentat de qui era el seu senyor pare.
Miguel Hernández i Josefina Manresa a Jaén, al març de 1937. |
La Universitat d'Alacant ha decidit eliminar el rastre documental i bibliogràfic d'un dels botxins del poeta Miguel Hernández. El nom d'Antonio Luis Baena Tocón, secretari judicial del consell militar que va condemnar a mort el poeta, ha estat esborrat del passat perquè el seu fill considera que documents d'historiadors "el presenten com botxí i va ser una víctima més". Baena era alferes de l'exèrcit franquista, i potser era un bon paio i un bon pare, però això no justifica que es puguin castrar dades objectives a la memòria dels espanyols. Això succeeix en un país on milers de defensors de la democràcia, que van lluitar i van morir contra el franquisme, mai no han estat reparats i descansen en la immensa cuneta espanyola amb els estigmes malfactors que van tenir a bé imposar-li els jutjats capritxosos i antigarantistes del dictador. Aquests morts, a ulls de la història documental, segueixen sent traïdors a la pàtria, bandolers o assassins sense que cap tribunal democràtic hagi revisat la seva sentència.
És més fàcil esborrar que revisar la història. Aquí la nostra història la revisem tan escassament perquè ens fa una mica de vergonya, sobretot als vencedors i als borbons (que vénen a ser el mateix). Els franquistes d'enguany ja només són feixistes en la intimitat. Fins i tot Vox s'enfada quan se li menta a la mòmia ferrolana com a referent ideològic i ètic (rialles). En la batalla per la memòria històrica s'està imposant el bàndol dels desmemoriats històrics, aquests que no volen que se sàpiga d'on, de quines expropiacions prové la seva fortuna, sobre quins crims es va fonamentar la seva genealogia. Qualsevol dia les universitats esborraran l'assassí Francisco Franco de la nostra història perquè se senten ofesos els seus descendents. En aquest pla anem.
Espanya és un país excepcional perquè és l'únic europeu en què el feixisme va guanyar la II Guerra Mundial, en aquell experiment previ que anomenem Guerra Civil. Els llibres d'història que estudien els nostres col·legials encara referencien la presumpta neutralitat de Franco al gran conflicte, quan feixistes alemanys i italians van experimentar les seves arts assassines en el nostre territori des de 1936, i després van rebre a canvi la presumpta heroïcitat de la Divisió Blava en la defensa de Hitler i Mussolini. Ens sorprenem molt amb la neollengua, però convivim des de nens amb la neohistoria. Som personatges reescrits pels vencedors. I així ens va.
Que l'àmbit acadèmic permeti esborrar el passat perquè un senyor es basa en la llei de protecció de dades per netejar la biografia sagnant dels seus ancestres és un atemptat contra la veritat. L'alferes Baena hi era, còmplice de l'assassinat diferit de l'espòs soldat, de Miguel Hernández, i tenim dret a saber-ho. Els historiadors tenen dret a explicar-ho. Si li concedim al seu fill el benefici de l'esborrat històric estarem traint la nostra veritat. La nostra trista veritat.
En aquests temps en què els tres catets del triangle trifachito es posen cara de fàstic uns als altres per semblar més democràtics, això de l'ocultació d'alferes feixistes ens pot semblar fins i tot natural. Sempre es diu que un poble deu conèixer la seva història per no repetir-la. Aquí anem a l'inrevés. Aquí els vencedors, els fills i néts dels vencedors, ens neguen el coneixement, a veure si la història es repeteix. Jo no ho assumeixo amb massa tranquil·litat. Espanya és com el malalt que no vol diagnosticar la seva patologia. Morim doncs ignorants i en la pau de déu. - Aníbal Malvar - eldiario.es
És més fàcil esborrar que revisar la història. Aquí la nostra història la revisem tan escassament perquè ens fa una mica de vergonya, sobretot als vencedors i als borbons (que vénen a ser el mateix). Els franquistes d'enguany ja només són feixistes en la intimitat. Fins i tot Vox s'enfada quan se li menta a la mòmia ferrolana com a referent ideològic i ètic (rialles). En la batalla per la memòria històrica s'està imposant el bàndol dels desmemoriats històrics, aquests que no volen que se sàpiga d'on, de quines expropiacions prové la seva fortuna, sobre quins crims es va fonamentar la seva genealogia. Qualsevol dia les universitats esborraran l'assassí Francisco Franco de la nostra història perquè se senten ofesos els seus descendents. En aquest pla anem.
Espanya és un país excepcional perquè és l'únic europeu en què el feixisme va guanyar la II Guerra Mundial, en aquell experiment previ que anomenem Guerra Civil. Els llibres d'història que estudien els nostres col·legials encara referencien la presumpta neutralitat de Franco al gran conflicte, quan feixistes alemanys i italians van experimentar les seves arts assassines en el nostre territori des de 1936, i després van rebre a canvi la presumpta heroïcitat de la Divisió Blava en la defensa de Hitler i Mussolini. Ens sorprenem molt amb la neollengua, però convivim des de nens amb la neohistoria. Som personatges reescrits pels vencedors. I així ens va.
Que l'àmbit acadèmic permeti esborrar el passat perquè un senyor es basa en la llei de protecció de dades per netejar la biografia sagnant dels seus ancestres és un atemptat contra la veritat. L'alferes Baena hi era, còmplice de l'assassinat diferit de l'espòs soldat, de Miguel Hernández, i tenim dret a saber-ho. Els historiadors tenen dret a explicar-ho. Si li concedim al seu fill el benefici de l'esborrat històric estarem traint la nostra veritat. La nostra trista veritat.
En aquests temps en què els tres catets del triangle trifachito es posen cara de fàstic uns als altres per semblar més democràtics, això de l'ocultació d'alferes feixistes ens pot semblar fins i tot natural. Sempre es diu que un poble deu conèixer la seva història per no repetir-la. Aquí anem a l'inrevés. Aquí els vencedors, els fills i néts dels vencedors, ens neguen el coneixement, a veure si la història es repeteix. Jo no ho assumeixo amb massa tranquil·litat. Espanya és com el malalt que no vol diagnosticar la seva patologia. Morim doncs ignorants i en la pau de déu. - Aníbal Malvar - eldiario.es
Completamente de acuerdo con el escrito.
ResponEliminaDe paso, no olvidar a los desaparecidos por miles en las 46 checas habidas en la ciudad de Barcelona.
La memoria no puede ser selectiva. Todos los muertos merecen nuestro respeto.
D'acord, el que passa es que ANÍBAL es refereix a aquest cas en concret...
EliminaEste Anibal,debe ser joven e indocumentado en el sentido de poco estudiado,pero para eso estamos los viejos que aún tenemos memoria.
ResponEliminaEn la guerra civil,no puedes elegir bando,no puedes elegir el bando si el democrático o el golpista y te ponen el uniforme y a la trinchera elegida.
El caso de mis padres,por poner un ejemplo,mi padre hacía la mili en Cordoba,así que chico te toca ser franquista,de lo contrario ya sabes....A escasos 40 km,en un pueblo Castro del Río estaba mi madre y varios tíos,pues estos les tocó ser republicanos.Uno de esos tios terminó muriendo en Lerida,como republicano.Asi que mi padre franquista mi madre republicana.
Por si no lo sabe Anibal,en el bando franquista todo aquel que tenía algo de estudios,lo hacían alférez,le daban una estrellita y una pistola,así que murieron como moscas,porque tenían que estar en primera línea y seguramente a este le hicieron secretario en el juicio,por orden y mando.Como este Anibal no habrá vivido el tiempo duro del franquismo,piensa que el pobre muchacho podía elegir.Seguramente incluso se habrá librado de la fomosa putamili,que tantos sufrimos.
Así és, mi padre es un caso, le fueron a buscar, no le dieron un uniforme, ni armas ni zapatos, tuvo que buscárselos por ahí. Le tocó de chófer en el bando republicano.
EliminaDicho esto, Aníbal habla concretamente de un caso de este alferez, y como el intento de su hijo intentando borrar a su padre de la condena a Miguel Hernandez, ha conseguido el efecto Streisand y ahora todos saben de su padre el alférez.
ANIBAL MALVAR no es periodista, ni joven ni indocumentado, simplemente da su opinión que a mi me parece correcta, y la da sobre este caso en concreto.
Aníbal Calvo Malvar, conegut com a Aníbal Malvar és un periodista i escriptor gallec en gallec i castellà. És autor de diverses novel·les negres i també guionista de còmics en col·laboració amb Rober G. Méndez. Va treballar com a periodista al diari El Mundo i el 2011 al diari Público.