LA HISTÒRIA ESBORRADA

"Sóc un nen; deu anys, potser. Somio amb un llibre, barreja de paraules i imatges. Retalls d'aventura, records reunits, sentències, fantasmes, herois oblidats, arbres, el mar furiós. Amuntego frases i dibuixos, a les nits, els dijous a la tarda, però molt especialment els dies d'angines o bronquitis, sol al pis familiar, lliure. Amb ells aixeco una bastida que de seguida destrueixo. El llibre mor cada dia.
Tinc setze anys. Entro a Belles Arts i m'avorreixo. Sis mesos més tard, m'en vaig donant un cop de porta. Cremo tots els meus dibuixos: no s'assemblen al meu llibre. Em faig mosso de cotxes-llit internacionals. El llibre ressorgeix certa nit en un tren, després de moltes hores de xerrada amb un viatger que no aconsegueix agafar el son. A l'alba, en un cafè de Roma al costat de l'estació, tinc un títol: Manifest incert. En aquells dies, hi ha ideologies per tot arreu, esquerrans, feixistes, i les certeses s'atropellen dins dels caps. Diversos atemptats atribuïts a grups anarquistes sacsegen Itàlia. En realitat, els porten a terme diversos grupuscles neofeixistes manipulats pels serveis secrets.

¿Els instigadors? Es parla d'alts càrrecs de la democràcia cristiana, de la Lògia P2, fins i tot de la CIA. La confusió és total. A les fàbriques, l'autogestió generalitzada està a l'ordre del dia. Tots els partits polítics estan nerviosos. Com callar a la classe obrera? El terrorisme es revela com el millor remei contra la utopia..."

El propósit del ‘Manifiesto incierto 1’ de Frédéric Pajak, és evocar la història esborrada. "Una societat sense memòria és una societat morta. Erra, igual que un ésser humà privat de la seva memòria oblida com alimentar-se. La memòria de la nostra societat no ha desaparegut, però podria fer-ho -adverteix-.

Ens correspon a cadascun evitar-ho, sobretot en les relacions amb els altres, amb fills i néts". Segons Pajak, l'allau de notícies, "l'actualitat', és el pitjor rentat de cervell. Tot serveix per a ser engolit ràpidament i oblidat un segon després. Ens impedeix viure en la temporalitat de la història, que ens submergeix en el passat, el dels vençuts, dels abandonats a la seva sort". El seu sofriment, afegeix, "hauria d'influir en el nostre present i el nostre futur". Orwell i Huxley ja ens havien advertit d'aquest allau de notícies que, per excessiu, ens desinformaría en comptes d'informar-nos.