La premsa a Espanya, igual que la Justícia, l'Exèrcit, les policies i l'Administració, no va trencar amb el franquisme, el va continuar. I la premsa veritablement professional i independent segueix sent tan minoritària com ho va ser l'oposició al franquisme - Suso de Toro. - eldiario.es
Recordo als diaris una fotografia de militants d'organitzacions antifranquistes qualificats com a "terroristes". Les "informacions", a més, aportaven dades sobre explosius, artefactes i preparació d'atemptats. Res era cert. Aquelles persones havien estat detingudes, torturades i, sense drets ni defensa legal, sotmeses a paròdies de judicis per fiscals i jutges franquistes. I tot per la seva militància en organitzacions que qüestionaven l'Estat fundat pels militars, però la difamació i les mentides en la premsa eren necessàries per a destruir la seva legítima posició política.
La premsa reproduïa la "informació" que li passava la policia política (tota ho era); és a dir, el Governador Civil; és a dir, el Ministeri; és a dir, el Govern; és a dir, la Prefectura de l'Estat. Franco i els seus generals. Un dels trets d'un sistema polític totalitari és que la premsa sigui un dels braços de l'Estat i no un instrument independent que garanteixi a la ciutadania el gaudi de la llibertat d'expressió i opinió (naturalment, que els fiscals i jutges no siguin franquistes biològica, caracterológica i ideològicament hauria de ser un altre requisit, però això ja és una altra història).
Al Regne d'Espanya, continuació de l'Estat fundat el 18 de juliol de 1936, la ciutadania no gaudeix realment d'aquest dret a una premsa independent ja que són mínims els mitjans que intenten aquesta independència, com aquest que m'acull. Aquests dies el Govern ha difós novament informacions sobre una operació de la Guàrdia Civil per desarticular Resistència Galega. Ha de ser molt difícil i de molt mèrit desarticular un fantasma doncs aquesta tal organització segueix sent una presència evanescent que apareix i desapareix a impulsos del govern de torn a Madrid. Una organització que mai va reivindicar la seva existència, que no comet atemptats i de la qual no es coneix ni la seva organització ni el seu nombre aproximat de militants i que només té un nom, Resistència Galega, ja per la pròpia policia de l'Estat és el més semblant als fantasmes.
Imagino que qui la va inventar devia ser algú que va imaginar a Galícia sota el tòpic de les meigas i la Santa Compaña, la processó dels fantasmes de la parròquia. Però això no impedeix que hi hagi hagut detencions i llargues penes que es paguen sense que hi hagi proves ni tan sols un judici, naturalment en penals fora de la seva terra, preferiblement en la proximitat de la capital de l'Estat. Les vulneracions de drets i el caràcter exemplaritzant de les actuacions de la Justícia espanyola contra els presos polítics catalans que a poc a poc van sent percebudes per l'opinió pública espanyola són la continuació d'actuacions "d'excepció" que s'han vingut assajant i practicant amb regularitat abans a Euskadi, a Catalunya ia Galícia.
Un altre tret dels Estats totalitaris és que, en el cas de no haver-n'hi, necessiten crear els seus propis terrorismes per justificar la seva pròpia naturalesa autoritària íntima. El caràcter polític últim d'aquestes actuacions, la seva autèntica naturalesa, la mostra l'acusació de Feijóo, l'amic de narcotraficants i conmilitante del recentment detingut proxeneta Juan Pérez Miramontes, de tenir afectes i proximitats ideològiques amb el fantasma Resistència Galega al BNG. L'enemic és qualsevol ideologia o projecte polític que qüestioni aquest Estat tal com és.
Però la miserable insídia de Feijóo ens retrotrau a l'any 2015 quan un jutge de l'Audiència Nacional, abans TOP, crida a declarar el portaveu i el secretari d'organització d'aquest mateix BNG precisament per si hi hagués cap relació amb la tal Resistència Galega. Aquesta citació i compareixença es va fer en plena campanya electoral, ja poden imaginar quin favor se li feia a l'organització sobiranista galega que, efectivament, aquell any va perdre la seva representació a les Corts.
No ens estranyi que la premsa qualifiqui de "terroristes o colpistes" a persones detingudes sense que hagin estat jutjades, reproduint el que diguin les policies ja que la premsa a Espanya, igual que la Justícia, l'Exèrcit, les policies i l'Administració, no va trencar amb el franquisme, el va continuar. I la premsa veritablement professional i independent segueix sent tan minoritària com ho va ser l'oposició al franquisme.
Recordo als diaris una fotografia de militants d'organitzacions antifranquistes qualificats com a "terroristes". Les "informacions", a més, aportaven dades sobre explosius, artefactes i preparació d'atemptats. Res era cert. Aquelles persones havien estat detingudes, torturades i, sense drets ni defensa legal, sotmeses a paròdies de judicis per fiscals i jutges franquistes. I tot per la seva militància en organitzacions que qüestionaven l'Estat fundat pels militars, però la difamació i les mentides en la premsa eren necessàries per a destruir la seva legítima posició política.
La premsa reproduïa la "informació" que li passava la policia política (tota ho era); és a dir, el Governador Civil; és a dir, el Ministeri; és a dir, el Govern; és a dir, la Prefectura de l'Estat. Franco i els seus generals. Un dels trets d'un sistema polític totalitari és que la premsa sigui un dels braços de l'Estat i no un instrument independent que garanteixi a la ciutadania el gaudi de la llibertat d'expressió i opinió (naturalment, que els fiscals i jutges no siguin franquistes biològica, caracterológica i ideològicament hauria de ser un altre requisit, però això ja és una altra història).
Al Regne d'Espanya, continuació de l'Estat fundat el 18 de juliol de 1936, la ciutadania no gaudeix realment d'aquest dret a una premsa independent ja que són mínims els mitjans que intenten aquesta independència, com aquest que m'acull. Aquests dies el Govern ha difós novament informacions sobre una operació de la Guàrdia Civil per desarticular Resistència Galega. Ha de ser molt difícil i de molt mèrit desarticular un fantasma doncs aquesta tal organització segueix sent una presència evanescent que apareix i desapareix a impulsos del govern de torn a Madrid. Una organització que mai va reivindicar la seva existència, que no comet atemptats i de la qual no es coneix ni la seva organització ni el seu nombre aproximat de militants i que només té un nom, Resistència Galega, ja per la pròpia policia de l'Estat és el més semblant als fantasmes.
Imagino que qui la va inventar devia ser algú que va imaginar a Galícia sota el tòpic de les meigas i la Santa Compaña, la processó dels fantasmes de la parròquia. Però això no impedeix que hi hagi hagut detencions i llargues penes que es paguen sense que hi hagi proves ni tan sols un judici, naturalment en penals fora de la seva terra, preferiblement en la proximitat de la capital de l'Estat. Les vulneracions de drets i el caràcter exemplaritzant de les actuacions de la Justícia espanyola contra els presos polítics catalans que a poc a poc van sent percebudes per l'opinió pública espanyola són la continuació d'actuacions "d'excepció" que s'han vingut assajant i practicant amb regularitat abans a Euskadi, a Catalunya ia Galícia.
Un altre tret dels Estats totalitaris és que, en el cas de no haver-n'hi, necessiten crear els seus propis terrorismes per justificar la seva pròpia naturalesa autoritària íntima. El caràcter polític últim d'aquestes actuacions, la seva autèntica naturalesa, la mostra l'acusació de Feijóo, l'amic de narcotraficants i conmilitante del recentment detingut proxeneta Juan Pérez Miramontes, de tenir afectes i proximitats ideològiques amb el fantasma Resistència Galega al BNG. L'enemic és qualsevol ideologia o projecte polític que qüestioni aquest Estat tal com és.
Però la miserable insídia de Feijóo ens retrotrau a l'any 2015 quan un jutge de l'Audiència Nacional, abans TOP, crida a declarar el portaveu i el secretari d'organització d'aquest mateix BNG precisament per si hi hagués cap relació amb la tal Resistència Galega. Aquesta citació i compareixença es va fer en plena campanya electoral, ja poden imaginar quin favor se li feia a l'organització sobiranista galega que, efectivament, aquell any va perdre la seva representació a les Corts.
No ens estranyi que la premsa qualifiqui de "terroristes o colpistes" a persones detingudes sense que hagin estat jutjades, reproduint el que diguin les policies ja que la premsa a Espanya, igual que la Justícia, l'Exèrcit, les policies i l'Administració, no va trencar amb el franquisme, el va continuar. I la premsa veritablement professional i independent segueix sent tan minoritària com ho va ser l'oposició al franquisme.
Publica un comentari a l'entrada