Des que la memòria es calcula en gigues, em sento cada dia més inútil i veig els meus congèneres més maldestres - Imma Monsó - lavanguardia

"Fa dies vam saber que Barcelona ha estat agraciada amb un superordinador de 200 petaflops, un megaordinador únic capaç de processar 200.000 bilions d'operacions per segon. Des que la memòria s'explica en gigues i el rendiment de la intel·ligència es calcula en flops em sento cada dia més inútil - explica Monsó - i veig els meus congèneres igualment més maldestres. Exemple, un fragment de conversa escoltada recentment: "sí, home sí, aquesta on també actua el flac aquest tan maco...". "¿James Stewart?", diu el un altre, i prossegueix: "Llavors ja sé a quina pel·lícula vols dir... la que ell està amb aquesta actriu dels ulls blaus i ...". "Llegeix Remick!", diu la del costat. "Sí, ¿el títol és alguna cosa com... 'autòpsia d'un crim'?"."Anatomia d'un assassinat!", diu l'altre, que ja l'ha trobat al cercador. Aquest tipus de conversa que funciona per vagues aproximacions i tira contínuament del mòbil és cada vegada més comú, i no precisament en e l geriàtric sinó entre gent mitjanament jove amb una memòria mitjanament sana (potser per poc temps: el que no es fa servir s'atrofia).
Quan érem cent per cent humans també delegavem. Però ho fèiem en altres congèneres. Vaig conèixer a una parella en què ell representava la intel·ligència i ella la memòria. Ell explicava, associava i relatava amb gran agudesa i, quan arribava a una dada que la seva memòria havia considerat prescindible, l'hi preguntava a ella. Fins i tot quan li recitaven la carta de postres podia preguntar, per exemple: "Adela, m'agraden a mi els mochis?", Doncs no li semblava a ell rellevant tenir al cap aquesta dada. Es compenetraven de meravella.
Una sincronia semblant explica Ignacio Ramonet a Fidel Castro: biografia a dues veus, encara que en aquest cas es tractava de dues memòries, una portentosa (la de Fidel) i l'altra molt precisa (la del seu amic l'historiador Álvarez Tabío), que el ajudava a puntualitzar tot tipus de dades. "A quina hora vaig arribar jo a la grangeta Siboney la vigília de l'atac al Montcada?", Preguntava Fidel. "A aquest hora, comandant", responia Pere. "Com es deia aquell segon dirigent del Partit Comunista de Bolívia que no volia ajudar al Che?", Preguntava un. "Fulano", contestava l'altre.
Quan érem cent per cent humans, si no podíem delegar en altres humans més memoriosos o més llestos, buscàvem en els llibres. Era una recerca laboriosa, de vegades lenta, i potser per això mateix no solíem després oblidar el que havíem buscat. Si la dada no estava en els llibres, però ens semblava que d'un moment a l'altre anàvem a recordar-ho, podíem passar hores rebuscant en la nostra memòria. El dèiem "tenir-lo a la punta de la llengua", una altra expressió que aviat estarà en vies d'extinció. Quan estiguem permanentment connectats ningú necessitarà realitzar la proesa de recordar. A no ser recordar sense ajuda es converteixi en un nou esport olímpic".

No deixa de ser curiosa la capacitat del cervell d'recordar pel seu compte. Quantes vegades intentem recordar el nom d'una persona o un lloc i no ens surt, ia l'estona el cervell va processant pel seu compte i zas ... apareix el nom. Cal pensar també que, abans, recordàvem de memòria molts números de telèfon, aspecte que ja no és així, tot just si ens sabem el nostre, ho hem confiat tot al mòbil.
Un últim exemple. Any 1955. Banc espanyol de crèdit de Sabadell. Un senyor, un empleat sosté a la mà dreta un munt de lletres de canvi i rebuts, un a un va ordenant al seu ajudant: carregal en compte, torna'l, carregal però truca perquè ingressi avui  mateix, etc. Aquest senyor es sabia de memòria els saldos de tots els seus clients, era com una preqüela dels ordinadors actuals. I tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja engolides pels flops i petaflops. És el progrés, diuen...