El nivell de misèria humana pot mesurar-se amb un tuit com el de Marcos de Quinto, diputat de Ciutadans, en el qual es va referir "als passatgers ben menjats de l'Open Arms". El nivell de xuleria, amb la seva resposta a l'allau de repulsa en xarxes que aquestes paraules van provocar és patètic: "No és agradable haver de suportar contínuament a tant deficitari educacional".
Mires les imatges de la coberta d'aquest vaixell, aquestes persones esteses a terra que no tenen sota els seus peus, aquests nens que la primera experiència vital és ja gairebé un naufragi, aquestes dones que expliquen com van ser violades, i no pots imaginar paraules per reflectir la immundícia moral que superin les del diputat, oficialment, més ric de la Cambra i, presumiblement, de la seva història.
El seu nivell de violència i falta de respecte queda patent en aquest altre tuit: "No, tros de cretí, troll de merda: sóc un diputat a qui ha votat molta gent perquè no es deixi acoquinar per gentussa com vosaltres i perquè treballi per un país millor on brossa com tu desaparegui de les RR.SS. tu segueix votant a esquerra". Òbviament, hi ha molta gent com Marcos de Quinto, gent que ha votat a Ciutadans perquè gent com Marcos de Quinto parli en nom seu al Congrés dels Diputats. Però De Quinto s'ha escudat en els votants per justificar la seva grolleria i, sobretot, la seva falta d'empatia, de respecte als drets humans, de sentit de la justícia, la seva llengua enverinada de crueltat. Cal preguntar-se per què aquests votants han triat gent així per estar representats en els òrgans més alts de l'ordenament democràtic, com és un escó al Congrés dels Diputats, i què pensen ara d'aquesta representació. Pensen els votants de Ciutadans que les persones que han vagat com empestats per les aigües de la Mediterrània són "passatgers bé menjats"?
El problema és que una formació política hagi fet pujar a algú com Marcos de Quinto (qui, per cert, es presenta al seu compte de Twitter com 'Pirata. Navego sense bandera', quin dolorós joc de paraules) fins al Congrés dels Diputats. Ciutadans ha ficat en el seu sac a tot aquell que ha considerat convenient, la qual cosa és lògica. El rellevant és el criteri amb el que ho ha fet, a qui i per què. Aquest fitxatge estrella d'Albert Rivera, que només es concep perquè pugui representar a les institucions polítiques a grans empreses com Coca-Cola (de la qual és exvicepresident mundial i va ser qui va impulsar l'ERO), ha arribat a avergonyir amb les seves declaracions sobre l'Open Arms a companys del seu propi partit, com el regidor per Las Palmas Javier Amador, que ha demanat a Ciutadans que "desautoritzi públicament" al ric càrrec electe. Aquest extrem -la fortuna de De Quinto- i les influències i contactes que comporta, són segurament l'única raó per la qual Rivera va impulsar políticament a un home capaç d'expressar-se així sobre els passatgers de l'infortuni. De Quinto, l'home de les nombroses propietats (els xalets a Madrid i Màlaga, els pisos de Nova York i Lisboa, les finques, les naus industrials) i els 20 vehicles (dos Porsche, dues Harleys, un veler ...). Si almenys ho gaudís sense ofendre als que no tenen res.
"Avorreix la falta d'educació i talent", diu el diputat de Ciutadans. Precisament, a Ciutadans aquest senyor és responsable de Talent i Capital Humà. Quan les paraules perden el seu sentit, quan el que són no és el que diuen, quan les paraules són despullades del seu valor, no pot esperar-se que les idees i els actes siguin millors. Ni els seus ni els del seu partit, si permet que algú així segueixi a les seves files i en els seus escons, representant a la seva formació política i als seus votants, i justifica les seves ofenses com "tuits personals", tal com els ha qualificat César Zafra, secretari d'Organització del partit de Rivera.
No hi ha justificació possible sobre el que Marcos de Quinto va dir de les persones a la deriva a l'Open Arms. Insultar-los com ha fet és inadmissible. Com tampoc és admissible que un càrrec electe en la més alta institució democràtica es refereixi als ciutadans com ha fet ell en xarxes socials. Però això és Ciutadans. El mateix Ciudadanos als quals ha votat "molta gent", que ara hauria de exigir que a De Quintos se li retiri l'acta de diputat. El mateix Ciudadanos amb qui Pedro Sánchez ha estat intentant governar. El mateix Ciudadanos que concorrerà a les noves eleccions que "l'esquerra" li haurà permès. Al final tindrà De Quintos: en educació política, "deficitaris". - ruth toledano - eldiario.es
Hay declaraciones de ciertas personas que no las miro. Tengo pocas energías y no me molesto en absoluto en perder parte de ellas.
ResponElimina¿Qué se puede esperar de una persona que ahora empieza a pisar la calle?, ¿ o es que nos pensamos que cuando director de la bebida más azucarada del mundo sabía lo que eran los trasportes comunes?
Mira Miquel, he posat l'article de Ruth Toledano, perqué si l'escric jo em v cau un puru de cagatilorito.
EliminaParafraseando a Groucho: Desde las más altas cotas de la miseria política, hemos alcanzado las más rastreras cotas de la miseria moral.
ResponEliminaMás que votarlos, a todos estos miserables habría que botarlos.
Todo en Ciudadanos es miseria moral y ética, no sólo de Quintos. Este hombre és el más mezquino y miserable entre los mezquinos y miserables. Debería ser apartado de su cargo y del partido, por indigno y ruin.
ResponEliminaSiempre ha habido gente que predica la limosna y otros la Justicia Social, pero esta ultima es solo para que la hagan otros, que tienen más que nosotros...
ResponEliminaUn saludo
asi es...
Elimina
ResponEliminaNOCHEBUENA
Fernando Silva dirige el hospital de niños en Managua.
En vísperas de Navidad, se quedó trabajando hasta muy tarde. Ya estaban sonando los cohetes, y empezaban los fuegos artificiales a iluminar el cielo, cuando Fernando decidió marcharse. En su casa lo esperaban para festejar.
Hizo una última recorrida por las salas, viendo si todo queda en orden, y en eso estaba cuando sintió que unos pasos lo seguían. Unos pasos de algodón; se volvió y descubrió que uno de los enfermitos le andaba atrás. En la penumbra lo reconoció. Era un niño que estaba solo.
Fernando reconoció su cara ya marcada por la muerte y esos ojos que pedían disculpas o quizá pedían permiso.
Fernando se acercó y el niño lo rozó con la mano:
—Decile a... —susurró el niño—. Decile a alguien, que yo estoy
LLORAR
Fue en la selva, en la Amazonia ecuatoriana. Los indios shuar estaban llorando a una abuela moribunda. Lloraban sentados, a la orilla de su agonía. Un testigo, venido de otros mundos, preguntó:
—¿Por qué lloran delante de ella, si todavía está viva?
Y contestaron los que lloraban:
—Para que sepa que la queremos mucho.
... de Quintos no entendria aquests texts tan senzills i emotius.
ResponElimina