"Cada vegada hi ha més gent que no surt a comprar al costat de casa, a escollir en persona allò que desitja adquirir, a tractar de viva veu amb el venedor. Prefereix decidir a través d'una pantalla, i després combatre el sedentarisme amb llargues caminades sense objecte. En conseqüència, molts establiments del barri tanquen per falta de clients, alimentant així un peix que es mossega la cua.
Sovint, les costums de cada temps no tenen sentit, i aquesta de l'afecció a la compra electrònica per lluir modernitat s'ha instal·lat entre nosaltres. Reconegut així, almenys caldria exigir que els vehicles transportistes fossin elèctrics. Si pel que sembla és inevitable que segueixin entorpint el trànsit, que a sobre no augmentin la pol·lució". Ho comenta Eulalia Solé a la Vanguardia.
Aquest costum segurament deu ser molt barceloní, llevat que el meu barri sigui com els dels gals d'Asterix i Obelix, un reducte de les costums d'antes. Antes, la iaia Maria com encara  no tenia nevera, anava a comprar cada dia a Can Garriga que ho tenia al costat mateix, amb un clàssic, es deixava el pot de la llet al foc, i aquesta bullía i bessava, perquè antes, la llet com era de vaca es bullia abans de consumir-la; tota la compra, sense plàstics era a base de lliures, mitges llires, patricons, terses, mitges terses, etc, i s'anava a comprar amb el cabàs (aquests carrets de compra que tant bé van a la gent gran fent de taca taca encara no hi eren).
En certa manera, aquesta manera de consumir es manté encara al meu barri, el barri de la Creu Alta, potser perquè hi ha molta gent gran que no pot conduir per anar a comprar als grans centres comercials de les rodalies de la Ciutat. Cert és que els supermercats del barri porten la compra a casa de la get que té dificultats per desplaçar-se, però no arriba al 10%.

El meu barri, està dins la dita República independent de la Creu Alta. Un barri on hi ha de tot; tenim dues Farmacies, un Mercat municipal, 11 bars, 9 de xinesos, 1 de Bangla Desh i un que el porten uns catalans i on hi ha a l'entrada llibres damunt d'una taula per intercanviar-los. Tenim Condis, Dia, Consum i el Supermercat Juma que ara se l'han quedat uns paquistanesos i que té mal borrany. Bogaderia, tintoreria, agencies de viatges, un tot a 100 molt gran, un barber del país i tres de marroquins, 5 perruqueries i fins i tot una botiga de venda de petards que el fill de l'Anita, traspassada abans d'hora manté viva venent altres coses la resta de l'any. Tenim també la llibreria de la Rosario on hi ha de tot, i que és com una mena d'atrium on xerrar distés a primera hora del matí. Tenim també una autoescola sota de casa, una rostisseria, i quelcom que hem dec deixar. Ah si! tres forners, una pastisseria, i el sumsum corda que ven pa precuit benzinera inclosa, que tambè la tenim a prop.
Em deixo el Parc Catalunya, el Corte Inglés o el Viena, però això és més eix Macià i a banda de nou, no ho sento del tot dins del meu barri. Aquest barri on hi habita gent variada, sobretot gent gran i que té el seu propi animador de carrer, l'Agi que ara ha tornat del Senegal on el seu pare esta ingressat i fotut fa temps. Aquest barri meu, que el sento com a meu, és la meva Patria, el meu país, i aquí tot està encalmat, la gent fa la seva vida com sempre, aliena la seva majoria als moviments tectònics que s'estan produint en l'altre barri. No ha¡n augmentat el consum d'ansiolítics, ni hi ha en general angoixa ni desencís,  no hi ha violència, i a penes robatoris, potser perquè la gent està almenys al meu barri per sobra o per sota de tots aquests aldarulls i va fent via sense presses, a la seva, més preocupada pels seus petits problemes que ningú ressol que pels qui mentre es dediquen a fer volar coloms no s'en preocupen gens. M'estimo el meu barri, potser perquè és el meu, senzill, humil, sense pretensions, però viu, meravellosament viu. Visca el barri de la República independent de la Creu Alta!