PERCEBRE LA FELICITAT 18.8.19

La distinció que trobem en l'infortuni, com si fos un signe de vulgaritat, de falta d'ambició, el fet de sentir-se feliç, és tan gran, que si li diem a una persona "Però, què feliç és vostè!", en general protesta. El que ens passa és que només som capaços de percebre la felicitat i en certa manera tambè l'infortuni en els altres, ignorant o pretenent ignorar o reconèixer en ambdós casos el nostre. Óbviament, l'exit és sempre mérit nostre i el fracàs culpa dels altres o de les circumstàncies. I la felicitat?....

No podem deixar podrir els problemes ni podem totalment pretendre ser feliços, felicitat que està reservada només als nens o als bojos (diuen), i ho reconeixia Punset quan deia que possiblement quan va ser més feliç va ser dins l'úter de la seva mare.

Sartre per boca de Françoise a la Nàusea, deia que la felicitat és un instant fugaç, en què tot és al seu lloc, on tot està bé. No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint per als altres, deia Cioran que se sentia sempre infeliç i abominava de l'espècie humana de la qual només en salvaba la música. Cioran que deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una pesada tasca de constatació. Potser Cioran volcaba cap als altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols és capaç d'estimar-se a si mateix. Succeeix que quan més es busca la felicitat més costa de trobar-la i potser, mentre la busquem, anem deixant escapar moments o circumstàncies semblants o molt properes a aquesta fugissera felicitat que perseguim. 

Sents el sol i l'olor de l'herba, de les flors o dels arbres, t'aixeques als matins amb il·lusió, encara que només sigui per constatar que ets viu. Et sents lliure quan camines pel bosc o corres sota la pluja... Tot això, encara que no ho creguis, també és felicitat. De fet, fixeu-vos que moltes fotografies que pretenen representar un estat de felicitat, ens mostren a algu d'esquenes, sovint sol, en un fons de paisatge de mar o muntanya i amb els braços alçats.

Potser per que la felicitat és en les coses petites, en aquells instants fugaços que deia la Françoise de Sartre, aquells instants on tot és al seu lloc, on tot està bé. 

DE LA LLUNA A LA TERRA 17.8.19

L’home va arribar a la Lluna el 1969, va deixar la seva empremta i va plantar una bandera. Aquesta ens contempla immòbil a 400.000 quilòmetres de distància. Però el més sorprenent de l’arribada a la Lluna és la Terra. A la Lluna sempre se l’havia vist. A la Terra, no. El món no existia abans del 1969. Ningú no l’havia vist. Per això la foto de la Terra és de les coses més importants que ens han passat.

L’home va descobrir el mar, el Nou Món i les òrbites dels planetes. Ara estem en condicions de descobrir la Terra. Sabem que és esfèrica i bonica. És de colors: blava, blanca, ocre, marró, verda. Una meravella de llum sobre fons de vellut fosc. La imatge de la Terra és una de les set icones representatives del segle XX. Les altres serien: Lenin, gorra en mà, arengant el poble; la porta d’entrada a Auschwitz; el cartell d’ Allò que el vent s’endugué; Fleming al seu laboratori; el bolet nuclear; John Lennon i Yoko Ono amb minifaldilla.

Però la foto de la Terra des de la Lluna no distingeix la humanitat. Un selenita només veuria amb el seu telescopi la fina línia de la muralla xinesa i les petites taques brunes de les ciutats. No veuria blancs, negres ni grocs; no veuria el bé ni el mal. Però sobretot no veuria països ni fronteres. “Què és una frontera?”, es preguntaria. “Per què els terrícoles se separen amb tanques, sent el seu planeta un i tan petit en la immensitat del seu voltant?”. Encara que no fa falta que tal observador existeixi. Descobrim nosaltres la Terra, ara que la veiem des de fora.

És d’humor negre que ens preocupi descobrir i colonitzar altres planetes quan encara no es coneix el nostre. Cal investigar si hi ha intel·ligència social, i si és així, descobrir que les fronteres van ser el resultat d’una intel·ligència anterior al seu ple desenvolupament. Fins ara s’ha centrat a produir racionalment la irracionalitat. Si el 2050 els 9.000 milions consumissin el que consumeix avui un europeu mitjà necessitaríem per sobreviure quatre o cinc planetes més que continuar devastant. Sense fronteres, amb intel·ligència social, posa­ríem fi a la crisi climàtica, la cursa armamentista i les migracions de la fam.

Amb la nostra estrenada intel·ligència, alliberada del fons cromanyó que encara mou a l’avarícia i el sectarisme, frenaríem l’espoli de la natura i adoptaríem una economia mundial d’austeritat bona: equitativa i sostenible. Si vam arribar a la Lluna, arribarem a la Terra. -  Norbert Bilbeny - lavanguardia.cat

17A: HOMENATGE A LES VÍCTIMES 17.8.19

No deixa de sorprendre que mentre l'Ajuntament, La Generalitat i la Plana major de l'Estat Espanyol, han organitzat un acte d'homenatge a les víctimes del 17A, sobri, despolititzat i emotiu, a dos quarts de dotze l'associació de victimes del terrorisme que presideix el Sr. José Vargas, organitzi un acte paral·lel adduint que el que s'ha celebrat avui a les 10 està polititzat. Curiós, si mes no, Vargas que anava a les llistes del sr. Bou a l'alcaldia de BCN és qui precisament polititza l'acte i manipula a les víctimes, i no és la primera vegada; cadascú decideix del seu grau d'execrabilitat personal.

Ajuntament, Generalitat i Estat Espanyol han fet un homenatge exemplar a les víctimes, situant-se en segon pla, discretament, com ha de ser, tot el contrari al que farà d'aci a una hora José Vargas. L'Associació de víctimes del terrorisme a Barcelona em temo han escollit a un mal personatge perquè els representi.

UN ARTICLE QUE NO CADUCA 16.8.19

Quin tipus de metamorfosi pateix un govern que fa un any rebia al port de València al Aquarius -amb més de 600 persones a bord-, però un any després ignora la situació d'un vaixell amb bandera espanyola? Què ha passat? ¿Ara no interessa? Va ser allò un error? Un miratge? Entenen que no els entenguem? Creuen que seria donar-li munició a la dreta i l'extrema dreta? Actuant d'aquesta manera, com els diferenciem de les posicions més conservadores? Creuen que perdrien vots davant unes hipotètiques noves eleccions? ¿S'enfadarien a la Unió Europea? Perdonin les preguntes. Només espero que, davant d'una situació tan desesperada, no es facin càlculs tan miserables.

Tant de bo llegeixin aquest article caducat. Però de la vergonya d'aquests dies ja no ens lliura ningú, escriu Jordi Évole a la Vanguardia. Potser si llegis el resultat de l'enquesta que han fet a Ser Catalunya i el periódico ho començaria a entendre. Recordar només que els Governs actuals funcionen i prenen totes les seves decisions sobre el que indiquen les enquestes, i en aquests moments aquestes aconsellen a Sánchez no acollir cap immigrant.

... I CAMILLE VA DEIXAR DE ESCULPIR 16.8.19

Camille Claudel va viure els últims trenta anys de la seva vida en un manicomi, preguntant-se per què, escrivint cartes al seu germà el poeta, que havia signat els documents. Vine a visitar-me, li diu. Recorda, aquí visc amb boges; són llargs els dies. No fumava ni sortia a caminar. Es negava a esculpir. Encara que li van donar pedres per dormir -Marbre i pòrfir i granit- ella les trencava, després recollia les peces i les enterrava fora dels murs a la nit. La nit era quan les seves mans creixien, més i més grans fins que a la fotografia semblen dues parts d'una altra persona carregada sobre els seus genolls.

a Short talks, 1992 -

«Breve charla acerca de las piedras para dormir», d'Anne Carson

Traducció de Juan Carlos Villavicencio - descontexto.blogspot.com

NO ROBARÁS (Èxode 20:15). 15.8.19

Ha passat ja un any des que el Col·legi de Registradors va remetre al Govern el llistat de tots els béns dels quals l'Església catòlica s'ha apropiat en virtut de la llei de 1998 que va promoure José Mª Aznar, inspirant-se al seu torn en una llei franquista. Els béns que l'Església ha inscrit al seu nom ascendeix ja a 30.000, sense que hagi passat per la Moncloa un sol Govern amb el coratge per evitar aquest saqueig... ni tan sols de publicar el llistat.
L'avarícia de l'Església no té límits: no només s'ha apropiat de catedrals, esglésies o ermites, també de cementiris, de places, de cases de mestres, de locals comercials, de parcel·les... fins i tot de fonts i frontons... Un robatori en tota regla, un saqueig legalitzat pel Partit Popular (PP) i consentit pel PSOE, que sempre ha estat tan servil a l'Església com els populars.
La pressió contra aquestes apropiacions està creixent gràcies a la tasca de col·lectius com la Coordinadora Recuperando, l'objectiu és aturar aquesta sagnia de patrimoni públic que va a parar al forat negre de l'Església catòlica, que s'enriqueix explotant béns com la Mesquita de Còrdova. Aquesta Església vil que gaudeix d'unes administracions covardes que a més, permeten que siguin els nostres impostos els que financin les rehabilitacions de molts d'aquests edificis i que els beneficis d'elles només arribin a l'Església.
Aquesta és una prova més de la mesquinesa d'aquest grup de poder. No es pot parlar de les dues cares de l'Església, intentant parlar d'un costat bo (el que sempre s'associa a Càritas) i un altre dolent, amb aquesta avarícia material que la condemna al més profund dels inferns, segons les seves pròpies directrius. I no es pot, senzillament, perquè les males pràctiques són tan menyspreables que acaben per dominar-ho tot. No hi ha acció prou bona que aconsegueixi fer menys nauseabund el comportament de l'Església, que s'enriqueix a costa de tots, que amassa fortunes que no arriben als que més ho necessiten.
Voler justificar aquestes més de 30.000 immatriculacions indegudes és posar-se del costat del saqueig. Pel que fa al Govern es refereix, no parar-ho, no publicar la llista perquè s'obri la veda als plets que reclamaran legítimament la recuperació de tot aquest patrimoni, és tornar a agenollar-se davant una Església que tant de mal ha fet històricament a la democràcia espanyola. - La Iglesia Ladrona - David Bollero - publico.es.

WOODSTOCK, 50 ANYS 14.8.19

El festival de música i art de Woodstock va ser un dels festivals de rock més famosos de la història. Va tenir lloc en una granja de Bethel, Nova York, els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969. El festival s'anomena Woodstock perquè inicialment estava programat que tinguera lloc al poble de Woodstock, en Ulster County. L'oposició local quasi aconseguix que se suspenguera l'esdeveniment, però Sam Yasgur va convéncer son pare Max Yasgur per a acollir al concert en els terrenys de la família, localitzats en Sullivan County.

Van morir tres persones en el festival de Woodstock: una deguda a una sobredosi d'heroïna, una altra després d'una ruptura d'apèndix i una última per un accident amb un tractor. També hi va haver dos naixements no confirmats en el festival. Va donar lloc a un famós documental sobre el concert dirigit per Michael Wadleigh i muntat per Martin Scorsese. Va ser estrenat en 1970 i va guanyar el premi Oscar al millor documental. La pel·lícula ha rebut el títol de "culturalment significativa" per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la seua conservació en el National Film Registry.

oodstock ha sigut el major festival de música i art de la història. Va congregar uns 500.000 espectadors, 250.000 més dels que esperava l'organització, i s'estima que 250.000 no van poder arribar. L'entrada costava 18$ americans de l'època per a un sol dia, per la qual cosa en l'actualitat costaria uns 95$; i el bon de tres dies estava a 24$.

Woodstock es va convertir en la icona d'una generació de nord-americans farta de les guerres i que pregonava la pau i l'amor com a forma de vida i mostraven el seu rebuig al sistema, és a dir, molta gent que va estar en el festival era hippie, tot i que realment ells no es designen així, ja que aquesta era una denominació despectiva de la gent.

El moviment que es va desenvolupar als Estats Units durant la dècada dels 60, es caracteritzava pel fet que els xics portaven cabellera i amulets, les xiques faldes de colors; els seus símbols eren la bandera de l'arc de Sant Martí (que no s'ha de confondre amb la bandera de l'orgull gai, que és la bandera de l'arc de Sant Martí invertida) i l'anomenat símbol de la pau; estaven en contra de la guerra de Vietnam, per la qual cosa Jimi Hendrix va tocar l'himne estatunidenc en elèctric durant el festival per a demostrar que perquè estigueren en contra de la política militar del seu país continuaven sent americans, ja que alguns els consideraven com un moviment antiamericà. Tot i això, val a dir que Hendrix el va fer sonar amb fortes dosis de distorsió i percussió que simulaven el soroll de les metralletes i les bombes esclatant. Hi hagué a la base de la seua interpretació una clara crítica a l'imperialisme militarista que practicaven els EUA. De fet, Hendrix va eixir a l'escenari vestit d'indi (la seua àvia, a més, era cherokee). Els seus ideals eren, a banda del pacifisme, l'amor lliure, la vida en comunes, l'ecologisme, i l'amor per la música i les arts; es va arribar a creure que havien deixat d'existir, ja que des de l'Estiu de l'amor de 1967 i Woodstock van tendir a evitar publicitar-se, tot i que encara continuen existint en nombrosos països, evolucionant algunes comunes hippys a ecoaldees, que també es denominen com a comunes de l'any 2000 i encara seguixen donant-se cita en alguns festivals i trobades per a celebrar la vida i l'amor, com en el Festival de la Pau.

A causa del nombre de d'assistents, les condicions sanitàries deixaven molt a desitjar, ja que es va organitzar el festival pensant que hi acudirien unes 250.000 persones, però al final, segons les estimacions, es va arribar a un aforament d'unes 500.000, la qual cosa va provocar que hi haguera delinqüència durant el festival, en contrast amb les pretensions que tenia: pretenia ser una celebració a favor de la pau i de l'amor. Durant el festival es van viure intenses nits de sexe i drogues, destacant el consum de LSD i Marihuana; i rock and roll. Encara que inicialment el concert es va organitzar pensant que comportaria pèrdues per a l'organització, l'èxit del documental sobre l'esdeveniment va fer que finalment resultara un acte rendible. Posteriorment se celebrarien més festivals de Woodstock, però el de 1969 és el Woodstock per antonomàsia. FONT VIQUIPEDIA.

Actuaren entre altres: Richie Havens, Swami Satchidananda, Sweetwater, Bert Sommer, Tim Hardin, Ravi Shankar, Melanie Safka, Arlo Guthrie, Joan Baez, Quill, Country Joe McDonald, John Sebastian, Keef Hartley Band, Santana, Incredible String Band, Canned Heat, Mountain, Grateful Dead, Creedence Clearwater Revival, Janis Joplin, Sly&the Family Stone, The Who, Jefferson Airplane, Joe Cocker, Country Joe and the Fish, Ten Years After, The Band, Johnny Winter, Blood, Sweat&Tears, Crosby, Stills, Nash & Young, Electric Set, Neil Young, Paul Butterfield Blues Band, Sha, Na Na, Pete Seeger i Jimmy Hendrix; la majoria d'aquests musics, en aquell moment eren desconeguts.