S'ha completat el cercle. El Suprem va dictaminar que el Procés havia estat violent; i després de 15 dies de protesta, en què Barcelona ha conegut episodis de fúria incendiària, tothom, inclòs el president Sánchez, el proclama: l'independentisme és ETA. Els condemnats sumaran 100 anys a la presó. Els partits independentistes no compten en les especulacions sobre la futura majoria a les Corts. Les bases independentistes ja són mera kale borroka. I el president de la Generalitat s'ha convertit en un pallasso diabòlic (caricatura a la qual, per cert, ha contribuït amb entusiasme).
Ja a inicis del Procés, quan l'independentisme congregava impol·lutes manifestacions gegantines, els mitjans de la capital associaven els seus mètodes als d'ETA. No podien adduir assassinats ni aldarulls, però amplificaven qualsevol anècdota que pogués caracteritzar negativament l'independentisme. S'insistia en la divisió de la societat catalana, en l'apropiació de l'autogovern, en l'ocupació de l'espai públic. Per descomptat, moltes de les acusacions eren certes: qualsevol caricatura es fabrica exagerant defectes reals del caricaturitzat. Però l'èmfasi amb què es subratllaven les relliscades i abusos de l'independentisme servia, d'una banda, per demonitzar aquest moviment, i, de l'altra, per eclipsar comportaments similars a la resta d'Espanya. Per ventura algun negociat estatal o autonòmic s'ha lliurat de la colonització ideològica o de la instrumentalització institucional?

La profecia s'ha complert: l'independentisme és ETA, i el catalanisme sencer està infectat.

Aquelles acusacions poden presentar-se ara com antecedents de la cara etarra de l'independentisme. Però l'operació d'identificació del nacionalisme català amb ETA és molt anterior. Va tenir lloc en els anys de Mayor Oreja, un dels cervells de l'aznarisme, que, amb l'ajuda d'intel·lectuals molt prestigiosos, va ser l'artífex de la síntesi entre l'espanyolisme tradicional (de tradició franquista) i les idees de l'estatalisme cívic ("ciutadans lliures i iguals"). Aprofitant el clima d'indignació civil que la violència etarra suscitava (900 assassinats, segrestos, assetjament social, espiral del silenci), la dreta espanyola va reconstruir el sentiment nacional sintetitzant les dues grans tradicions (la liberal i la tradicionalista) en oposició al "nacionalisme" . De seguida va quallar la idea que el nacionalisme era cosa del País Basc i Catalunya. Si l'estatalisme era bo, el nacionalisme era perillós per definició: una versió postmoderna del carlisme; l'última encarnació de l'anti-Espanya.

Gràcies a aquesta operació renove, el nacionalisme espanyol ha aconseguit molts dels seus objectius. En primer lloc, va fer desaparèixer com per art de màgia un fet històric objectiu: si un nacionalisme cafre, violent i tràgic ha hagut a Espanya és l'espanyol: el de Primo de Rivera i Franco (dues dictadures i diverses aldarulls van ser necessàries per consolidar el uniformisme). En segon lloc, es va renovar la nòmina d'enemics interns, sense els quals pel que sembla la espanyolitat no sap existir: erasmistes, jueus, moriscs, afrancesats, protestants, vermells i, ara, catalanistes.
En tercer lloc, l'operació d'Aznar i Mayor Oreja (de la qual Cs és quinta essència) va poder imposar una nova hegemonia moral a Espanya. Contradir aquesta hegemonia vol dir ser expulsat a les tenebres. Per això, Podem és titllat d'antipatriota, i el PSOE acaba acceptant sempre la visió nacional de la dreta, incapaç de desplegar el plantejament federal que abandera (ba). En quart lloc, la dreta aconseguia frenar les expectatives electorals del PSOE en descriure el PSC com a partit ambigu, de dues cares: sospitós.

Al final, tancades totes les portes a les reivindicacions catalanes (Estatut, fiscalitat, cultura), els corrents del possibilisme catalanista perdien sentit; i el seu electorat s'ha decantat per l'independentisme. Per completar el projecte de l'hegemonia aznariana, ja només calia esperar que l'independentisme creués línies vermelles. Ha creuat bastants, sumant els dos octubres: 2017, 2019. La profecia s'ha complert: l'independentisme és ETA, i el catalanisme sencer està infectat. 
No hauríem arribat fins aquí si s'hagués obert una sortida (que la Constitució permetia) o, com a mínim, si s'hagués volgut respectar la realitat plural d'Espanya en comptes de voler imposar una Espanya a la francesa que no casa amb la Constitució. L'Estat té ara totes les excuses que es necessiten, i la força, per imposar una pax romana a la província díscola.

Ho vaig escriure l'any 2012, quan això començava: El procés és l'expressió de la por d'una identitat a desaparèixer. Ha estat l'últim cop de cua d'un peix abans de ser peix. Ha comès l'immens error de fer-li el joc al pescador. L'error de creure's tauró sent tot just el que un vell refrany llatí descriu: Canis timidus vehementius latrat quam mordet. Gos bordador poc mossegador. Pax judicial per dos milions de vehements (i per tants altres, resignats en silenci). ¡Quin bonic destí per a una democràcia! - Antoni Puigverd