Principis de febrer de 1939. Un grup de refugiats descendeix del Coll d’Ares. El nen petit, al qual li falta un peu i avança agafat de la mà d'un home major amb gorra, és Amadeo Gracia Bamala. A la seva esquerra camina el seu germà Antonio, per davant obren camí el seu pare, Mariano Gracia, i la seva germana Alicia. La foto s'ha convertit en una de les icones de la retirada. L'últim supervivent, el petit Amadeo, que llavors tenia quatre anys, va morir el passat 1 de novembre a Alcalá de Henares on vivia al costat de la seva dona i els seus dos fills.
AMADEO GRACIA

Amadeo Gracia va ser sempre un home reservat que amb prou feines parlava de la Guerra Civil fins que un dia va reviure de sobte aquell infaust final. Va ser en el Nadal de 1998 quan va descobrir per casualitat aquesta fotografia en un article de premsa. Ell no la coneixia tot i que va sortir publicada a la revista francesa L'Illustration el 18 de febrer de 1939 (es va atribuir a l'agència Safara i més tard a la Roger-Viollet, però no es coneix el seu autor). Es va fer en el camí de descens cap a Prats de Molló, després de passar el coll d'Ares, quan milers de republicans fugien dels nacionals.

El 2003, arran d'una exposició a la Fundació Pablo Iglesias de Madrid sobre l'exili, Amadeu es va decidir a escriure una carta a El País titulada "Ni perdono ni oblido" i va explicar el drama que amaga aquesta imatge. El 20 de novembre de 1937 la aviació italiana va bombardejar el poble de Monzón, on vivia la família Gràcia Bamala. La mare i dos dels fills fugen a peu cap als afores de la vila, però una bomba els arriba de ple. La mare, Pilar, resulta greument ferida i morirà al cap de pocs dies. A Amadeo li hauran d'amputar el peu esquerre, i la seva germana Alícia, la cama esquerra. Els nens ferits són traslladats a l'hospital de Sant Pau de Barcelona, ​​on arriben també el pare i l'altre germà. Més tard es refugien a la Garriga i finalment emprenen el camí de l'exili. Després de tres dies d'espera perquè la frontera està tancada passen el Coll d'Ares i arriben a Prats de Molló. Allí els veïns eviten que els separin. Se'ls trasllada a Bergerac, a la Dordogne, on el pare trobarà feina un temps, però mor un any després. Els avis recullen als tres fills i els porten de tornada a Monzón. Els dos petits, Alicia i Amadeo, hauran d'anar a un orfenat, d'infaust tracte, perquè no deixaven de ser 'rojos'. Amadeo va sortir als 18 anys, va començar a treballar en una sucrera, com ho havia fet el seu pare, fins que es va treure unes oposicions i se'n va anar a Madrid.
El 2003 va tornar per primera vegada a l'escenari d'aquella fotografia i va ser rebut amb estima a Prats de Molló. Va tornar el 2009 per a la commemoració dels 70 anys de la retirada. "Jo només em recordo que vam passar molt de fred i fam", va dir en conversa amb aquest diari. No entenia i no perdonava que avions d'un país estranger haguessin atacat a civils indefensos. I una de les coses que més li feia mal és que mai va saber com va morir, ni on estava enterrat, el seu pare. "No m'ho puc treure del cap", repetia. - Josep Playà Masset - lavanguardia.