Cartells amb la imatge de sis periodistes catalans han aparegut en alguns aparadors de diversos carrers de Barcelona en els quals se'ls titlla de "terroristes de la informació a el servei de l'Ibex". En aquests cartells, que són anònims, se'ls convida a "que es quedin a Madrid".
El Col·legi de Periodistes de Catalunya, a través de la xarxes socials, ha condemnat l'acció. "Mostrem el més enèrgic rebuig a aquestes amenaces contra periodistes catalans. Tota la solidaritat i suport a les i els periodistes assenyalats i demanem un cop més respecte per al nostre treball ".
Els periodistes que apareixen en els pasquins són Xavier Sardà, Mayka Navarro, periodista de La Vanguardia; el director d'E-notícies, Xavier Rius; el periodista d'Ok Diari, Joan Guirado; la redactora de Crònica Global, Laura Fàbregas i la col·laboradora de La Sexta, Estefania Molina.
Alguns d'ells com és el cas de Laura Fàbregas, la puc escoltar cada setmana a la tertulia de Rac1, i tot i discrepar de la majoria de les seves opinions, la respecto, faltaria més, té tot el dret a opinar segons la seva consciencia, se'n sol dir llibertat d'expressió, i aixó s'hauria d'aplicar a qualsevol periodista o tertulià, encara que fos en Federico o el Marhuenda, tenen tot el dret a dir el que pensen o el que els convé dir, i no perquè no agradi el que diuen, se'ls ha d'assenyalar como si fossin apestats.
Sort que són bona gent els dels cartells, o més aviat el que són és uns covards atès s'amaguen en l'anonimat i no se sap de qui és l'autoria d'aquests cartells. Per cert, a López de la Calle també l'assenyalaven en cartells al seu poble abans que Ignacio Guridi Lasa l'assassines per l'esquena.
El caire que està agafant tot plegat comença a ser preocupant i molt perillós i no beneficia gens al món independentista, un moviment violent atiat pel noi de Blanes, el piròman major de la República, l'activista incendiari. I cal anar en compte, que aquestes accions, un cop han començat no se sap com acabaran, fins on arribaran, i si es podran controlar.
El caire que està agafant tot plegat comença a ser preocupant i molt perillós i no beneficia gens al món independentista, un moviment violent atiat pel noi de Blanes, el piròman major de la República, l'activista incendiari. I cal anar en compte, que aquestes accions, un cop han començat no se sap com acabaran, fins on arribaran, i si es podran controlar.
Quim Torra, tenim un problema, i el tenim tots els catalans.
Tags:
-@ ÚLTIMS ESCRITS
Cuando dicen que Cataluña tiene un problema con el resto de España, es mentira. Cataluña tiene un problema con la mitad de Cataluña.
El señor Otegui, tan querido por las gentes del prosses, las que no tienen un familiar muerto en Hipercor, claro, ha venido aquí a dar las ideas que por fortuna fallaron en Euskadi, pero que hicieron que cientos de periodistas se fueran de allí, dejando aquello en manos de unos descerebrados y con casi mil muertos en la cuneta.
Cuando el Sr Torra y sus satélites no condenan lo que ven, estos pasquines son el ejemplo más pérfido, te están diciendo lo que que piensan, cosa por otra parte que es de agradecer, porque al menos lo sabes y no te traicionan. Cuando nos caen simpáticos la Borrás, la Ponsati, el Aragonés y toda la comparsa, porque defienden un postulado idealista, lo que estamos haciendo es ayudar a que estos pasquines sean efectivos.
Te dije hace tiempo que esta sociedad estaba fracturada. Me dijiste que no. Yo cada vez estoy más convencido, y cada vez lo veo con más claridad porque como te habrás dado cuenta, se señala a los de aquí, no a periodistas españoles, y se señala incluso a gente neo-convergente que no están con los postulados ortodoxos prossesistas.
¿Te acuerdas de la Dolores Gonzalez?...si hombre si, la Yoyes...pues eso en versión light. Es que Otegui es un gran ideólogo.
Salut
No està fracturada, almenys la meva societat, el meu microcosmos viu aliè a tota aquesta bestiesa que afecta en part a Barcelona i encara. Hi ha uns quants fracturats pero són quatre i el cabo, No ens confonguem. De fractura, res de res.
Recordes que he comentat en més d'una vegada que l'independentisme real era un 20%, i dins d'aquest 20% els fracturats són un 3 o 4%, per cert la Paluzié està dins d'aquests 3 o 4%.
Pues debe de de ser mi entorno, entonces.
Si contabilizo un 100% de personas con las que tenía una relación "normal" hace tres años, hoy no llega al 60%.
¿En que lo noto?, pues que la relación ya no es tan fluida, que no se habla de política, que eluden profundizar (yo también lo hago), que escucho algún postulado, o escuchan aluno mío y empezamos a subir el tono de voz. ¿En donde lo noto? En el Ateneo; en la familia, en el Proyecto en el que colaboro hace 12 años de enseñanza, en la Universidad, en el mercado, en el barrio, en la AAVV... Quizá el círculo en el que me muevo sea un poco grande, pero es el que me da pie a estar tan seguro.
Salut
Bé, depén, jo em moc en un cercle més petit que el teu i sobretot més quotidià, pensa que al meu barri és difícil veure gent amb el llaç groc, però el meu cercle és el de la gran majoria de ciutadans d'aquests país, sobretot lluny de l'àmbit de BCN. Hi ha vida més enllà de Barcelona.