El 1936, el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) va incorporar una segona accepció al terme "reconquesta": "Recuperació del Territori hispà envaït pels musulmans el 711d.C. que acaba amb la presa de Granada el 1492". I precisa que en aquest cas s'ha d'escriure amb majúscula inicial. La Reconquesta amb majúscula és un terme que ha caigut en desús per -segons els historiadors consultats- les connotacions ideològiques que té.
La majoria dels estudiosos del període creuen que essencialment el que es va donar en aquell període va ser un procés d'expansió o de conquesta d'un territori en mans dels musulmans. No una reconquesta.

 José Luis Corral, Universitat de Saragossa
"La batalla de Covadonga mai va existir. En totes les cròniques cristianes anteriors a l'any 883 no apareix mai"

 Anem a del principi. La tradició marca que uns sis o onze anys després de la invasió de Táriq ibn Ziyad el 711, a Covadonga es va lliurar una batalla entre Don Pelayo i l'exèrcit musulmà que més de 100 anys després se situaria com la fita fundacional de el regne d'Astúries. "Prenen les armes, s'alcen les catapultes, es disposen les fones, brillen les espases, s'estarrufen les llances i sense parar disparen sagetes". Així és com en la Crònica d'Alfons III (escrita un segle després) es relata l'arrencada de l'combat.
"La batalla de Covadonga mai va existir. En totes les cròniques cristianes anteriors a l'any 883 no apareix mai la Batalla de Covadonga la qual cosa és simptomàtica. I a les cròniques musulmanes no apareix en cap", assenyala José Luis Corral, professor d'Història de la Universitat de Saragossa i autor de novel·les històriques com "El Cid".
Estàtua de Don Pelayo a Covadonga

"Aquest relat de la batalla està literalment copiat d'un passatge de la Bíblia. En aquests primers relats medievals apareix el rei Pelayo derrotant als caldeus, un poble mític de l'actual l'Iraq, en lloc de als musulmans. Això es deu al fet que és un relat copiat de la Bíblia, concretament de el llibre de l'Èxode de el viatge de Moisès a la Mar vermella i de el Llibre Primer dels jutges", diu el professor.
"Pelayo és un cabdill que va existir com un personatge que va defensar el territori de nord cristià dels musulmans", matisa. "Hi ha moltes teories: que era nét de la família reial visigoda, que era descendent d'un duc de Cantàbria, altres els situen com un cabdill de l'aristocràcia local. No està molt clar. És veritat que és un personatge històric que resisteix la invasió islàmica probablement perquè no volia pagar impostos ni sotmetre's i que vol reivindicar-se a través de la religió cristiana ", segons Corral.

José Enrique Ruiz-Domènec, UAB
“El concepto de reconquista fue convertido en el siglo XIX en un artefacto ideológico, poderoso que llevó incluso la erre inicial a ponerla en mayúscula”

Aña Echevarría e Iñaki Martín en La Península Ibérica en la Edad Media (Uned) defienden que la batalla de Covadonga quizá sólo fue “una simple escaramuza motivada por la exigencia de tributo”.

I, com una topada militar menor que és possible que ni tan sols existís es converteixi en l'arrencada d'un període que es coneix com Reconquesta que es perllonga durant més de 700 anys? El concepte neix dels cronistes dels regnes cristians "quan van recuperar el que s'anomena l'ideal neogòtic" pel qual "els reis d'Astúries, després de Lleó i després de Castella es proclamen descendents i legítims hereus dels reis godos", respon José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d'història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor de el llibre Espanya, una nova història (RBA).
Aquest pensament defensa que "el que fan quan van marxar cap al sud del riu Duero era reconquistar" el territori arrabassat als "reis godos quan van ser derrotats pels musulmans i els berbers al 711". Des Estats Units, el catedràtic en estudis de la religió de la University of Colorado Boulder i autor de el llibre Regnes de fe. Una nova història de l'Espanya musulmana (Passat i present), Brian A. Catlos, afegeix que la idea de Reconquesta "va ser un mite que només va començar a prendre forma a partir d'segle XI com a part del programa de legitimitat real promogut pel clergat de Borgonya en suport de la reclamació de la dinastia de Castella i Lleó per tenir sobirania sobre tota la Península".
Per Ruiz-Domènec, és clar que "és un plantejament clarament ideològic i fins i tot doctrinal vinculat a una doctrina política. No pot naturalment seguir com han fet molts historiadors donant-li legitimitat a aquest discurs polític. Altres diuen que simplement va ser una pantalla per dissimular el que realment succeïa que era la conquesta de les valls i muntanyes ".

Brian A. Catlos, University of Colorado Boulder
“Italia miró a las glorias de Roma, Grecia a la Atenas clásica, Inglaterra a Arturo y Alemania a la mitología nórdica de los nibelungos”

El terme Reconquesta va ser evolucionat i ha explosionat fa poc més de 100 anys: "el concepte de reconquesta va ser convertit en el segle XIX en un artefacte ideològic, poderós que va portar fins i tot l'erra inicial a posar-la en majúscula i es va singularitzar la Reconquesta", afegeix Ruiz-Domènec.
Alejandro García Sanjuán, professor de la Universitat de Huelva i autor de La conquesta islàmica de la península ibèrica i la tergiversació del passat (Marcial Pons), afegeix que "ningú qüestiona que va existir entre els cristians un projecte de conquesta del territori musulmà".
García Sanjuán matisa que "el que es qüestiona és que el concepte de Reconquesta resulti apropiat per designar aquest projecte. Alguns pensem que no ho és, pel fet que aquest concepte es va encunyar durant el segle XIX amb una forta càrrega ideològica espanyolista, definint-se com una lluita d'alliberament nacional enfront dels musulmans, com a resultat de el qual els espanyols serien 'una nació forjada contra el islam', afegeix.
És precisament en aquest moment històric quan altres territoris europeus busquen la seva identitat: "Itàlia va mirar a les glòries de Roma, Grècia a l'Atenes clàssica, Anglaterra a Arturo i Alemanya a la mitologia nòrdica dels nibelungs. El que cadascuna d'aquestes històries nacionals emmarcades de forma èpica té en comú és que van cristal·litzar al segle XIX i tenen poca relació amb les realitats medievals. El que reflecteixen són els processos interns mitjançant els quals es va desenvolupar una cultura "nacional" com a conseqüència d'un grup cultural que reclamava l'ascendència sobre altres que necessitaven ser reprimits com a part de el procés de construcció nacional ", assenyala Catlos.

Controversia - Algunos historiadores como el catedrático de la Universidad de Extremadura, Francisco García-Fitz, defienden la plena vigencia del término Reconquista

La potència ideològica de el terme Reconquesta ha tornat a saltar a la política espanyola a través partit d'ultradreta espanyol Vox, que va escollir Covadonga per arrencar la campanya electoral a les passades eleccions generals d'abril. Ho va fer amb un megàfon a la mà envoltat de banderes espanyoles i apel·lant a el simbolisme de Covadonga. Era una manera de mostrar que el partit ultradretà amb reminiscències franquistes iniciava una "reconquesta" de el poder a Espanya.
Els historiadors qüestionen també el concepte de reconquesta en el fet que es prenen ciutats com Granada que va ser fundada pels musulmans i que en època visigoda no existien, com recorda García Sanjuán. Aquest procés d'expansió dels regnes cristians cap al sud de la Península Ibèrica es perllonga al llarg de gairebé vuit segles, el que significa que durant enormes períodes de temps i durant diverses generacions no hi va haver guerra sinó convivència. "Reduir el període medieval peninsular a vuit segles d'Reconquesta constitueix una enorme simplificació", diu García Sanjuán.
"Va ser un territori multicultural i multireligiós" que a més de generar greus conflictes també va donar lloc a "formes singulars de simbiosi cultural:" els cristians i jueus que vivien sota domini musulmà van arribar a arabizarse per complet mentre que els musulmans que vivien sota domini cristià ( mudèjars) van construir esglésies cristianes que incorporen elements de l'estètica artística islàmica, reflexiona García Sanjuán.

Alejandro García Sanjuán, Universidad de Huelva
“A veces, determinados términos historiográficos caducan y se olvidan. Esto sucedió con el de la ‘España musulmana’”

Catlos afegeix que "fins al segle XI quan comença el declivi de l'hegemonia musulmana a la Península Ibèrica era costum que els governants i magnats cristians de nord enviessin les seves filles a casar-se amb l'elit andalusa, inclòs la família del califa". Ruiz-Domènec explica que el procés es dóna perquè "l'aristocràcia goda percep que és un bon negoci relacionar-se amb l'aristocràcia àrab i es casin entre si" ja que "aquest concepte que nosaltres tenim de divisió ètnica en aquella època no es donava amb aquesta força. Hi va haver una gran assimilació i confusió perquè no hi havia les línies tan clares".
Això mateix succeïa amb els militars com el conegudíssim personatge del Cid -al qual acaba de dedicar una novel·la Arturo Pérez-Reverte- qui va mostrar una estranya forma de convivència. José Luis Corral recorda que l'anomenat Rodrigo Díaz de Vivar no va ser l'heroi cristià de la Reconquesta que molts creuen sinó un soldat de fortuna, un mercenari que llogava la seva espasa al millor postor: "va arribar a lluitar a la banda dels musulmans en diverses ocasions contra els cristians".

Ortega y Gasset
“No entiendo cómo se puede llamar reconquista a una cosa que dura ocho siglos”

Molts intel·lectuals han defensat des de fa anys aquesta idea de convivència allunyada de la imatge d'una ferotge reconquesta militar. El 1921 el mateix José Ortega i Gasset va assegurar en la seva "Espanya invertebrada": "no entenc com es pot dir reconquesta a una cosa que dura vuit segles". Altres professionals actualment com el catedràtic de la Universitat d'Extremadura, Francisco García-Fitz, defensen la plena vigència del terme Reconquesta.
Tot i això en els llibres de text dels estudiants s'ha substituït en molts d'ells. "De vegades, determinats termes historiogràfics caduquen i s'obliden. Això va succeir amb l'Espanya musulmana', concepte que avui ja ningú utilitza, perquè definim aquesta realitat històrica com 'el-Andalus'. El mateix podria dir-se de la Reconquesta, que és perfectament prescindible, ja que n'hi ha prou amb al·ludir a la conquesta cristiana d'al-Andalus", precisa García Sanjuán. Potser la Reconquesta amb majúscula pateixi aquest procés. Per ara el més recent és que en l'últim diccionari de la RAE la presa de Granada ha passat de ser considerada com l'epíleg de la Reconquesta a la culminació. Caldrà esperar a la propera edició del diccionari.- Historia y vida - lavanguardia.