11.000 milions de telèfons mòbils no podrien estar equivocats. O sí? Aquestes són les xifres que la consultora britànica Connected maneja per a aquest any, gairebé el doble de dispositius que fa 10 anys. En tot aquest temps hem descobert una nova addicció (la nomofòbia, la por a sortir de casa sense el mòbil) i a milions de persones pendents, permanentment, del que passa en el seu altre món: el virtual. Avui en parlaven amb ell a tarda oberta de TV3. aquesta entrevista es del gener d'enguany....

 Enric Puig és doctor en Filosofia per la UAB i per l'Escola Normal Superior de París. També és professor de la UOC i l'autor del llibre La gran adicción (Arpa Editors). Podria haver-ho anomenat "Vuit històries heroiques de nadius digitals", però va preferir portar al subtítol aquest enunciat, encara que una mica més desenvolupat.
Són diversos relats sobre desconnectats. Vuit cròniques que demostren que és possible viure en un món sense Internet, sense WhatsApp, sense Facebook. Hi ha alguns que ho han aconseguit totalment; altres, han aconseguit limitar el seu accés el màxim possible. Però sobre tots subjau aquesta idea que, precisament, és el primer pas que dóna peu a una addicció: el "Jo controlo". Els testimonis del llibre controlen perquè ja han estat addictes, ja saben el que és beure d'Internet, passar-se les hores en les xarxes socials, jugant a videojocs el dia sencer o intentant anunciar el seu negoci dia i nit a la Xarxa.

 Fa la impressió que Philippe, Cristina, Katya o Jon siguin personatges gairebé de ciència ficció, encara que aquí està el seu llibre per demostrar que existeixen. Ha estat difícil trobar-los?

 És gent que no es podia trobar a Google. Hi ha estat un procés molt humà a través de contactes que m'han posat en contacte amb més contactes, i de molts cafès, moltes converses. Sí que hi ha força més gent de la que jo creia. En el moment de la redacció del llibre, jo vaig ser el primer sorprès: sempre vaig pensar que faria un llibre de semidesconectats, que no em trobaria mai a tanta gent que aconsegueix tirar pel dret.
M'estic trobant a moltíssimes persones que sí que han optat per una mena de desintoxicació o d'equilibri digital. I els casos que més em sorprenen són d'adolescents sobre els 18 anys. Internet ja no té el caràcter subversiu que tenia fa cinc anys.

 "L'escenari actual tant a nivell tecnològic com sociopolític ens implica repensar les micropolítiques"

 Realment no hi ha una valoració negativa, és a dir, no hi ha tant una idea de desconnexió, sinó més aviat de "vaig a reconnectar amb el món". Tenen la sensació que la mediatització a través de les xarxes ens ha portat a una pèrdua d'immediatesa en la comunicació; i és gent que té, d'alguna manera, ganes de recuperar les converses cara a cara de tota la vida. És aquesta idea de la reconnexió, més que res. No ho veig mai com un aspecte negatiu.

 Potser el negatiu sigui estar permanentment connectats. Quines alternatives té una persona que vulgui, per exemple, deixar d'aparèixer a Google?

 Per començar, cal saber molt bé quines són les "exigències" de Google, de quins no et pots escapar i quines són opcionals però tot i ser opcionals estan posades per defecte.

 Si algú està preocupat per la seva privacitat, el que pot fer és entrar en totes les opcions possibles de Google, Facebook, Twitter, etcètera i revisar, una per una, les opcions que té marcades per defecte. Perquè hi ha moltes coses amb les que podem adquirir més privacitat, però com estan activades per defecte i no perdem el temps investigant...

 A nivell de navegació, de recerca, hi ha alternatives. No usar Google, i usar DuckDuckGo, que funciona molt bé i és un cercador que no rastreja. Al mòbil, hauríem desactivar el localitzador, perquè si entrem en TrackGoogle la veritat és que dóna una miqueta de por. Pots veure tot el teu recorregut dels últims sis anys, dia a dia, simplement per portar el mòbil a sobre. No per utilitzar Google Maps ni res d'això. Pots buscar el recorregut que vas fer un dia a l'atzar i aquí està. Moltes d'aquestes eines les venen com "li estem oferint un servei a l'usuari", però la veritat, no sé fins a quin punt és útil que puguem saber la ruta que vam fer el 4 de gener de 2015, per exemple.

 És aquesta cada vegada més gastada frase de "quan no pagues pel producte, el producte ets tu".

 Exactament. El preocupant és que moltes vegades, empreses com Google s'oculten després de les bones intencions. Els caps visibles són gent que sembla plena de bones intencions, d'intencions socials. El problema, sobretot amb el tema de les dades, és a la monopolització de les mateixes, que és el que estan operant Google i Facebook.

Pexels ¿Apps gratis a canvi de la teva privacitat?

 Les dues empreses han estat en el punt de mira de la Unió Europea. En el cas de la primera, té multitud de plecs amb càrrecs que van des abús de posició dominant fins acusacions de monopoli. En el cas del segon, la polèmica més recent va girar entorn a l'intercanvi de dades de clients entre WhatsApp i la xarxa social. I això sense parlar de Max Schrems, que el 2015 va aconseguir anul·lar l'acord de transferència de dades entre la UE i els EUA.

Enric Puig
Al final, que controlin, que estimessin tantes dades és una mica preocupant per una clàusula contractual que diu que, en el cas que aquesta empresa, pel que fos, sigui venuda o faci fallida, està en el seu dret de vendre tota la informació que té. Llavors el problema és: ¿fins a quin punt s'estan pastant moltes dades? ¿Fins a quin punt es poden creuar entre elles? A mans de qui pot arribar a caure això? Moltes vegades la qüestió de la privacitat es planteja a un nivell molt teòric i la ciutadania acaba dient: "Bé, és que jo no tinc cap secret que amagar i per tant no hauria de preocupar-me tant". Però és que clar, estem davant les possibilitats de molts futuribles possibles. I no sempre han d'estar plens de bones intencions.

 És habitual veure a Internet aquests anuncis de "comparteix i guanyaràs aquest mòbil" o "envia el teu correu i entraràs en el sorteig d'un viatge". ¿La gent no comprèn que revelar les seves dades a Internet val el mateix o més que revelar les dades del seu DNI en públic?

 Hem de replantejar-nos la qüestió de la gratuïtat a Internet, perquè no és tal. Hem de tenir en compte que el benefici que les empreses obtenen i el preu que estem pagant nosaltres a nivell de pèrdua de privacitat i de pèrdua de moltíssimes altres coses no és banal. Per tant potser, en alguns casos, hauríem de voler que hi hagi l'opció de pagar un mínim preu per alguns serveis a canvi de mantenir la nostra privacitat.

 El recentment mort Zygmunt Bauman va dir que "tot és més fàcil en la vida virtual, però hem perdut l'art de les relacions socials i l'amistat". Hi ha un capítol de la sèrie Black Mirror (T1E2) que també explora aquesta qüestió. I un altre en l'última temporada. Canviem a Internet nostra felicitat, les nostres satisfaccions, per píxels o per "m'agrades" en una pantalla?

 El més interessant d'aquest episodi [el T1E2] és que no ho considero res futurista. Sembla molt de l'estat present perquè en realitat el que apareix és una espècie de substitució dels paràmetres compensatoris del món real per uns paràmetres estrictament basats en la reciprocitat. El problema és que ja estem vivint això. Estem establint un escenari en el qual la realitat, el que enteníem com a realitat, està substituït moltes vegades per la realitat que ens generen les noves tecnologies. I aquestes noves tecnologies, que és el que mostra el capítol, cauen en una mena de bucle sempre.

 És per això que una de les coses que es diuen de les xarxes socials socials, i estic molt d'acord, és que mai acaben sent completament gratificants; i per tant, la relació entre desig i plaer mai s'acaba de satisfer del tot. És aquesta idea del desig insatisfet. En l'episodi, la recompensa al final no deixa de ser un engranatge més dins del sistema i realment no actua com a tal, perquè no hi ha manera de sortir d'aquí.

 Parlant sobre l'empremta digital, concepte que apareix al final del llibre, Internet ens obliga a cuidar el nostre llenguatge, les nostres formes o les nostres publicacions. Potser un dia, pel sol fet de trobar-nos en un país que no permeti les fotos a plantes químiques, podríem veure'ns embolicats en un problema amb les autoritats.

 Es pot evitar deixar aquesta empremta a Internet?

 [Sospira] És complicat escapar d'això en el moment en què estem. Crec que, realment, hauríem d'arribar a un estat de maduresa d'ús de les noves tecnologies, i aquest estat de maduresa passa per moltes coses. Passa per l'optimització que fem dels dispositius, per com vam aconseguir casar la realitat amb la virtualitat i com (i aquest crec que és un punt important) no ens deixem enganyar per dogmes que són completament falsos i que ens han venut en l'era de Internet, com el multitasking i coses d'aquestes, que no existeixen.

 Cal preguntar-se profundament, fer una anàlisi sobre quins són els límits que volem establir i quin el punt per seguir salvaguardant la relació entre privacitat i publicitat. Hem de tenir molt clar què és privat i què és públic, i el que és privat no l'hem de publicar, no hem de generar una empremta digital. Durant molt temps ens hem oblidat d'això i s'ha difuminat aquesta barrera entre públic i privat, però crec que estem en un moment en què si volem prendre'ns aquesta transformació de debò hem de començar a pensar-a nivell personal. I per això sí que no hi ha receptes. Cada un tindrà aquí el seu vara de mesurar. És un exercici que individualment s'ha de fer. Establir els límits.

 Quin paper jugarien les autoritats en aquest procés de què parla?

 Les autoritats precisament van en sentit invers. A mi em fa moltíssima por el que estan fent amb els discursos sobre smart cities i companyia. Perquè en realitat estan entenent com a servei públic, en el sentit fort de les paraules "servei públic", cosa que en realitat no ho és, que és una empresa privada i que es vol lucrar amb una ser

La vida sin WhatsApp: "Quieren reconectarse con el mundo"
Enric Puig recoge en su libro La gran adicción ocho historias 
sobre personas que han elegido vivir desconectadas. eldiario.es