La Guàrdia Civil és una de les institucions més ben valorades del ­país (sense perjudici de rellevants caigudes de la seva popularitat a Catalunya i el País Basc), i la conducta dels seus efectius sol ser abnegada i encomiable. Per descomptat, la d’aquells que es comporten correctament i d’acord amb la llei; dels altres solen ocupar-se’n, com de tothom, els tribunals. Reconèixer els mèrits de la Guàrdia Civil i defensar-la –que és el que em proposo– no vol dir que calgui ­adular-la sense motiu, o considerar-la, ves a saber per què, guardiana de les essències d’una determinada concepció de l’ Estat. No sé si encara figura la llegenda “ Todo por la patria” a la porta de les seves modestes casernes, però, encara que fos així, amb això no n’hi hauria prou per deixar-la acríticament al marge de qualsevol escrutini.

L’1 d’octubre del 2017, la Guàrdia Civil va participar de manera rellevant en l’absurd disbarat que es va produir a Catalunya, i les instruccions dels seus superiors (instruc­cions que, recordin, ningú no va reconèixer finalment haver donat) van conduir els seus homes a una situació impossible. La d’intentar reprimir per la força dos milions de ciu­tadans –que duien a terme una activitat que el Tribunal Suprem va concloure que no era delictiva–, sense efectius per fer-ho de manera proporcional i adequada i generant un corrent d’animositat en part de la ciutadania del qual encara són perceptibles els efectes.

Els honorables agents de la Guàrdia Civil, bregats en la vigilància i la protecció, el rescat de muntanya, el salvament marítim, les grans operacions contra el crim organitzat i la participació en missions humanitàries en zones de conflicte, van ser aquells dies ­comandats per autèntics babaus, i van ser després abandonats entre les potes dels ­cavalls. En temps fu­nestos, en els quals ­qualsevol prudència era poca, el biaix imprès per la direcció a la seva actuació va oferir a un nombre no menyspreable de (almenys) catalans la imatge d’una intolerable presa de posició ideològica.

Els informes de la Guàrdia Civil en els procediments del procésevidenciaven una profunda desconfiança en l’organització autonòmica, una presumpció general de criminalitat en les conductes i paraules dels polítics ­independentistes i els seus seguidors, i una dependència francament estrafolària de les notícies publicades en els mitjans de comunicació més reaccionaris del país.

Per si això fos poc, no hi va haver cap autoritat ni de la mateixa Guàrdia Civil ni judicial amb prou energia com per depurar el que als seus informes es contenia de pura opinió, de valoracions impròpies d’un funcionari imparcial. És un problema cada dia més urgent: necessitem confiar en la policia perquè di­positem en les seves mans uns poders extraordinaris que acaben redundant en l’afectació del més elemental dels drets: la llibertat. Els que poden detenir-nos no han de tenir cap prejudici ideològic i, a més, això ha de ­resultar clar (fins i tot estèticament). I els jutges no poden comportar-se a la manera d’un microones, reescalfant els informes ­policials i donant-los la forma d’una sentència, per retallar mitjançant aquell senzill expedient la presumpció d’innocència dels acusats.

Pérez de los Cobos va ser una peça fonamental en la repressió del procés , però va negar haver transmès qualsevol ordre als seus homes. Encara que es va descriure com algú amb menys competències que el bidell d’un ministeri, va resultar l’autèntic cervell de l’organització de l’actuació policial a Catalunya. N’hi havia prou amb veure els polítics que van declarar al Tribunal Suprem per concloure que eren incapaços d’organitzar ni el bingo de la parròquia. No s’ho propo­sava, però va posar en mans de l’independentisme poderosos arguments emotius, de gran eficàcia per a les seves pretensions i va sembrar la llavor per als excessos de l’octubre del 2019 a Barcelona. I el pitjor: va contribuir de manera notable al fet que els catalans encara allunyats de l’independentisme patíssim una intensa sensació de vergonya pròpia i aliena. Si aquests eren els únics serveis que es po­dien prestar al rellançament d’un projecte comú i il·lusionant per a tots els espanyols, gairebé hauria valgut més que continuessin ­fiant-ho tot als mèrits del ministre Fernández i del comissari Villarejo.

Ara, el ministre Marlaska, amb una elegància i un respecte a les formes institu­cionals propis del Torrente de la segona pel·lícula, ha destituït Pérez de los Cobos per haver-li –diu– perdut la confiança. Aquest cessament constitueix una profunda injustícia contra la qual el coronel sens dubte s’ha de rebel·lar. Pérez de los Cobos s’ha limitat a fer en el cas del 8- M el que sempre ha fet amb gran èxit. Permetre que determinades unitats especials de la Guàrdia Civil, amb el suport de les crosses me­diàtiques de costum, projectin, encara que en aquest cas sobre el Govern d’ Espanya (d’aquí la diferència amb els esdeveniments de Catalunya), una presumpció de culpabilitat altament ideolo­gitzada. Pérez de los Cobos no havia d’in­formar el ministre, i aquí el ministre ha ficat la pota, però hauria servit millor la Guàrdia Civil i el seu país si hagués analitzat amb ­rigor el biaix dels atestats. L’home deu estar atònit i indignat. I té tota la raó.


 Pérez de los Cobos i l’honor de la Guàrdia Civil
Xavier Melero - lavanguardia.cat