El jonqui va entrar al bar ­visiblement nerviós. Tots els clients, a les seves taules, arraïmats en grups de cinc, sis, deu –tots gent d’ordre, tots gent de bar–, vam saber que hi hauria problemes. El paio semblava actor o potser músic. Un despistat va arribar del lavabo amb la mascareta al colze i gairebé hi topa de cara. Arribat el moment, el jonqui va començar a tossir a l’antiga, i es va acostar de manera temerària als cambrers, nois també d’ordre, de qui un pot fiar-se: no els veurà mai vostè amb un llibre entre les mans. Vam optar per ignorar-lo. Potser així se’n cansarà i marxarà.

Les patates braves i la nova ronda de cerveses es van repartir. La Rita em va abraçar per darrere i el Gerard em va escopir al parlar però estàvem tranquils perquè érem gent de bar, ciutadans de bé. La taula ja era plena dels nostres dits i saliva i una de les cames de la Berta –envermellida per sis hores a la platja de Bogatell– col·locada entre les meves sense que el Gerard, la seva parella, se n'adonés. Tot això augurava una bona nit al local fosc i alcoholitzat en el qual havíem quedat més tard, per celebrar el final de curs al qual, amb bon criteri i sense cap discussió, per motius sanitaris no havíem assistit. Hauria estat una temeritat estudiar junts, en un recinte tancat que no fos un bar, em vaig dir mentre aventurava sexe salvatge amb la Berta. I si no, amb algú de la festa, una vegada contestades les preguntes de rigor: si havia anat al Grec, si sabia què era el Phenomena o què faria si es trobés Santi Balmes de cap per avall al desert.

I, de sobte, tot va anar molt de pressa. Aquell paio va esgrimir una entrada del Primavera Sound en una mà i un exemplar d'El carrer de les Camèlies en l'altra. D'un salt va pujar a una de les taules –entre un plat de calamars i mil cerveses– per a sorpresa de clients amb mans empastifades de gel i mostassa. “Feu-me cas, que estic molt boig, hòstia!”, va cridar el jonqui. “Doneu-me tot el que tingueu: passis de concerts, una programació teatral d'aficionats, el carnet de biblioteca, tot!”. El paio va notar que hi havia qui encara no el prenia seriosament i va anar a més: “Vaig a totes, eh? M'agrada el cinema i soc nihilista”.

La Berta va preguntar si això era contagiós i algú d’una altra taula, ­posant la cadira sobre dues potes, em va dir a l'orella que no el creia, que ­devia ser temporer o cantant de doo wop. Lluny d'intimidar-se, el jonqui va començar a llegir en veu alta ­Rodoreda i la gent, aterrida, va sortir en estampida del bar. Per fortuna, els de Cultura van arribar abans del tercer capítol i el van abatre. Pel que sembla, era saxofonista. - Carlos Zanón