Parlava avui a 'Tot es mou' el periodista Josep Corbella de la importància de la humilitat a l'hora de gestionar la lluita contra el coronavirus. No és una casualitat. Igual que l'empatia, la humilitat s'entén com l'admissió d'una imperfecció humana que, en teoria, hauria de connectar millor amb els ciutadans que la vanitat. Dic imperfecció perquè, a la pràctica, s'entén que la humilitat no només consisteix a treure importància a les virtuts que puguem tenir sinó, sobretot, en admetre els propis defectes i errors. Per fer-ho gràfic: Trump, Bolsonaro i Johnson mai seran un exemple de dirigents humils mentre que Angela Merkel i António Costa probablement si.
El panorama que dibuixava Corbella és molt negre, amb un Govern que ara que té competències posa en relleu la seva incompetència, enmig de les lluites pre electorals entre ERC i jxCat, no ajuda en res i la sensació de desànim davant l'evidència del descontrol de la gestió es palpava en l'ambient.
La ciutadania està desconcertada i en el cas de Lleida emprenyada davant el desgavell actual amb ordres i contraordres i decisions contradictòries i controvertides a última hora. No dic que no hi posin interés, però a l'hora de gestionar la pandemia i després de reclamar les competències han demostrat la seva ineficiència, la mateixa que deien que demostrava el Gobierno de España.
"El problema de la humilitat és que no pots presumir d'ella". Estem acostumats a sentir a personalitats que, amb una falsa modèstia es proclamen humils. fastigosament humils, i d'això en sap un munt el Govern de l'activista Quim Torra. El delegat de Puigdemont a càrrec de la Gestoria de la generalitat de Catalunya ha quedat ben retratat, tant reclamar les competències al Gobierno de España, i ara que les té ha quedat atrapat en la seva incongruent incompetència. Sol passar als bocamolls fatxendes, i Torra en aquest camp és mou com peix a l'aigua, un peix Joturus pichardi.
Tags:
AKTUALIDADES
Josep Corbella...qué bueno que es este pájaro. Al menos para mi.
salut
Avui l'he vist molt desanimat.
Sabe que cada uno es un mundo y que es difícil , por no decir imposible que todos actuemos al unísono, por muchos motivos, incluso religiosos, pues hay quien dice que como creyente a él no le afecta y no se compromete a llevar ni mascarilla ni a guardar distancias.
Creo que todos intuímos que esto no se parará hasta que no encuentren un antídoto y que, mientras tanto, habremos de convivir con el virus y con lo que lleva implícito, que es la incomodidad y una vida diferente a la que hemos llevado.
com a mínim diuen que en tenim per un parell d'anys de virus.
Els governs sempre seran criticats i això ens ha agafat en una època de poca solidesa política, per diferents motius. Els experts i els científics també han predicat de forma atzarosa i contradictòria. Pel que fa a jutges i la resta, la justícia està malament des de fa anys i té pocs recursos, ningú no se'n recorda, quan hi ha eleccions. I la gent, el poble, ai, som com som i també canviem d'opinió segons la nostra pròpia experiència, hi ha massa entesos sobre tot, en general. La humilitat també s'ha de fer extensiva a les persones normaletes. Per altra banda, les crides a la responsabilitat ciutadana son absurdes car en el conjunt sempre hi haurà persones molt diferents, responsables, responsables de tant en tant i irresponsables i, també, persones que prioritzin la llibertat per damunt de la salut, que és una opció, encara que, avui, mal vista. La situació incomoda tothom i això porta mal rotllo, i avui als polítics que ens prometessin sang, suor i llàgrimes, no crec que els aplaudíssim, per això s'ha de tenir carisma, tot i que amb carisma es pot prendre molt el pèl a la gent. Aquests temps no son pitjors que caps altres, son diferents i estàvem molt ben acostumats, en general i amb un munt d'excepcions, és clar.
Havien oblidat que hem vingut a aquest món a patir, pensàvem vanament que estàvem en una Arcadia feliç per damunt de la natura i aquesta ens ha posat al nostre lloc. Una bona cura d'humilitat que necessitàvem.
La gent gran del meu temps jove ja admetia que el mon era 'una vall de llàgrimes', ho havíem oblidat de forma intencionada i creiem que ens hi havíem vingut a divertir.
o a divertir-nos fins a morir, sempre que puguem...
Es falso eso del bello idilio entre el hombre y la naturaleza. Sí, eso tan manido por los poetas... También es falso que se esté vengando de nosotros. Simplemente no es amiga, va a la suya y ni nos contempla. Todo eso lo saben de sobra los científicos. Hay que mantenerla a raya en la medida de lo posible creando muros de contención contra ella. Es lo que creo que hace la medicina y, en definitiva, toda la ciencia.
La naturaleza es una perfecta imperfección cruel, y que va a la suya sin importarle nada y menos nosotros. A la naturaleza no se le ocurriria nuca crear jardines como hacemos los homínidos.