Es sol dir que un pessimista és un optimista ben informat. N'hi ha que poden acusar a Josep Corbella de pessimista, d'exagerat o alarmista, però fins ara tot el que ha anat publicant ha estat un encert rere l'altre, i molt em temo que amb aquest article també...

DESPRÉS DE BARCELONA CAURÀ MADRID - Josep Corbella - la vanguardia

Tant de bo m’equivoqui, però deveu haver observat que hi ha un patró que es repeteix en aquesta pandèmia. Allà on s’han aixecat les restriccions abans d’haver reduït prou els contagis, i sense tenir a punt les eines de detecció precoç i rastreig de contactes, el virus ha ressorgit. Ha passat a l’ Iran, a l’ Índia, a tot el sud dels Estats Units, des de Florida fins a Califòrnia... Segurament és la millor contribució que han fet els Estats Units a la resta del món sobre la Covid-19: ensenyar què no s’ha de fer, no reobrir l’economia abans d’hora.
També és el que està passant ara a Barcelona i la seva àrea metropolitana. El problema no és que s’hagi eliminat el virus i hagi tornat, com ha passat a Singapur, Corea del Sud o Nova Zelanda; el nostre problema és que no se n’ha anat mai.

Tampoc no se n’ha anat mai de Madrid, que ha seguit al llarg de tota l’epidèmia una trajectòria paral·lela a la de Barcelona. Hem comès els mateixos errors: subestimar el virus, el pecat inicial de tots els països occidentals; no tenir dades fiables, quan les dades són l’única manera de saber on és el virus i poder contenir-lo; oposar-se de manera sistemàtica a les mesures proposades des del Ministeri de Sanitat en lloc de treballar coordinats per contenir una malaltia que no distingeix entre ideologies ni classes socials; tenir un govern de coalició malavingut, cosa que impedeix donar una resposta unitària d’acord amb la magnitud de l’amenaça; desescalar amb presses, pensant només en la recuperació de l’economia a curt termini... Catalunya i Madrid, trajectòries paral·leles.

Tot i això, hi ha una diferència important en aquest moment entre Barcelona i Madrid. Les dades de Barcelona són francament dolentes: més de vuit-cents nous casos diagnosticats durant l’última setmana, segons la informació publicada al portal Dades obertes de Catalunya; gairebé cinc-cents els últims tres dies, la qual cosa indica que l’epidèmia s’està accelerant perillosament.
Les dades de Madrid són sorprenentment bones: només 61 casos diagnosticats amb data d’inici de símptomes l’última setmana, segons la informació enviada al Ministeri de Sanitat; només quatre brots identificats fins divendres.

Seria meravellós que aquestes dades fossin certes, però si no ho són, Madrid, tenim un problema, perquè si el nombre de casos real és superior al que es detecta vol dir que falla el diagnòstic precoç; si el nombre de brots és superior al que es detecta vol dir que falla el rastreig, com ha fallat a Catalunya.
Un altre patró que es repeteix en aquesta pandèmia: cap governant que ha intentat amagar el virus sota la catifa no l’ha fet desaparèixer. Ignorar el virus, actuar com si no hi fos, fer menys tests de diagnòstic dels necessaris, re­gistrar menys casos dels que hi ha, no ha protegit a ningú. Al contrari: amagat sota la catifa, el virus pot proliferar sense ser vist, fer-se fort a l’ombra. I quan n’emergeix és un monstre imparable.

Així doncs, si les dades de Madrid subestimen els casos reals, si el diagnòstic precoç és insuficient, si falla el rastreig epidemiològic, llavors no hi ha res que pugui impedir que Madrid segueixi la mateixa trajectòria que Barcelona.

Tant de bo m’equivoqui.