Amb l’obra Bijuteria, Juana Dolores Romero (El Prat del Llobregat, 1992) ha guanyat la 56a edició del premi Amadeu Oller. Provinent del món del teatre, Romero està interessada en la tensió entre la ideologia i la bellesa, i demana al món cultural català que desafiï el mercat i aprofiti les seves dimensions per comprometre’s amb una escriptura de qualitat. Durant aquest confinament, Juana Dolores ha sigut una de les impulsores de Poesia viral, un projecte artístic col·lectiu online que sorgeix “amb la voluntat de polititzar poèticament el malestar” en plena crisi sanitària mundial pel virus COVID-19. Està previst que l’editorial Galerada publiqui el poemari de Juana Dolores aquesta tardor. Aquesta setmana obre el suplement ‘Faves tendres’ amb aquesta entrevista de Clàudia Rius a l'Ara. Cal estar amatents, i seguir-la amb atenció, Juana és una alenada d'aires fresc no ja dins la poesia, sinó en el món de la cultura del nostre país. 

“Brilli brilli i barricades.” Qui és la Juana Dolores?

Sóc actriu i, en un país fonamentat en la cultura dels premiats, suposo que ja puc considerar-me escriptora, també. M’interessa la tensió entre les ideologies i la bellesa. I és per això que adopto una actitud radicalment estètica, però això no vol dir que no estigui polititzada i que, segurament, ho estigui molt més que molta gent que vesteix de Quechua i milita en assemblees de l’esquerra independentista.

Tradicionalment sembla que hem hagut de decidir entre la lluita i l’estètica.

Sí. Per això quan dic que m’interessa la tensió entre les ideologies i la bellesa, el que estic fent és evidenciar una crisi que existeix entre la política i la cultura. En els espais de militància, les inquietuds artístiques s’atribueixen a qüestions que no estan al servei de la causa, de la societat, del poble. En canvi, en el món de la cultura, si ets crítica amb les inèrcies polítiques normativitzadores i dominants, et tatxen, molt ràpid, de pamfletari. Jo escric perquè escriure és el meu ofici, perquè sóc escriptora. I com a tal, em dec a la bellesa. Per altra banda, però, no sé viure d’una altra manera que no sigui apassionadament compromesa amb la meva classe. Aquesta tensió és latent al llarg de tot el meu poemari a través d’imatges que fan referència, precisament, a aquesta impuresa que em caracteritza: mai seré ni prou justa, ni prou bonica.

En quin moment prens consciència d’aquesta crisi?

Quan m’adono que la meva autosexualització, que a mi m’empodera i m’encanta, és criminalitzada per certs feminismes i part de l’esquerra independentista d’aquest país. Òbviament, no contemplo l’opinió dels sectors conservadors. Perquè no m’interessa, perquè no espero res d’ells. Però que part de les esquerres continuï percebent una dona amb rímel, amb minifalda, amb talons, com una víctima del masclisme i la despolitització, no només és una visió molt esbiaixada de la realitat, sinó molt cutre. De totes maneres, vull pensar que aquest pensament tan carca s’està superant. Per això havia de publicar ja el poemari.

Per què?

El procés d’escriptura de Bijuteria consta de dues fases: dos anys i mig en què res del que escric m’agrada, i dos anys i mig més en què començo a adonar-me que el que escric m’agradaria llegir-ho. Aleshores és quan començo a treballar-lo amb més consciència i, per tant, amb més exigència. Perquè jo no volia publicar res del que no estigués orgullosa. No podia arriscar-me a llegir el meu primer poemari d’aquí a uns anys i que em fes vergonya. Tot i així, Bijuteria és el meu primer fracàs perquè no he aconseguit alliberar-me de la meva feminitat i el meu feminisme. I jo no escric perquè sigui dona. Escric perquè sóc poeta, perquè sóc escriptora. No sóc cap prototip de poeta català, però sóc poeta.

Quin diries que és aquest prototip?

El prototip de poeta català és una persona catalanoparlant. A Catalunya se segueix escrivint pensant que la literatura salvarà la llengua, i això fa que hi hagi una falta absoluta de crítica i un excés de premiats. Preval la quantitat per sobre de la qualitat. El Pol Guasch va dir en una entrevista que escriure en català és una posició política. Una posició política és ser castellanoparlant i escriure en català. I fer-ho de puta mare. Escriure bé és més revolucionari que escriure en català.

Les dues coses ho són, no?

Sí. Tot és polític, és inevitable. Però els catalans som uns ploramiques, uns victimistes. En la literatura catalana hi ha tota una retòrica ja no nacionalista, sinó d’inèrcies partidistes que a mi no m’interessen. En un context on els estudis culturals mal entesos, mal articulats, ho estan tematitzant i mercantilitzant tot, crear i oferir bellesa, sense cap mena de finalitat més enllà de fer-ho, és més polític que mai. Jo no escric poemes per salvar el català. Escric poemes perquè sóc poeta, no perquè sigui independentista.

Em fa dubtar que relacionis la llengua i el nacionalisme com un mal de forma general, i no la falta d’exigència concreta en la literatura catalana.

Hi ha una crisi del llenguatge i, per conseqüència, del pensament. O potser a l’inrevés. El cas és que no sabem ni què estem dient, ni què estem pensant, ni què estem fent. En aquest país no existeix la crítica, per això l’exigència literària o artística és tan mínima. Ara bé, jo no parlo de “nacionalisme” pròpiament, sinó d’una ideologització de la literatura. Tota obra conté ideologia, però no tota obra és o ha de ser ideològica. Qui vulgui entendre’m, m’entendrà. I em permetrà aquesta llicència semàntica i retòrica. En comptes de preocupar-nos per blindar la llengua, per què no ens preguntem quina relació té la literatura catalana amb la totalitat de la seva societat? Qui es presenta a un premi de poesia catalana? La gent que és catalanoparlant i que, majoritàriament, ha crescut en un context socioeconòmic i cultural familiar en què els seus pares li han dit que si volia escriure un llibre, podia fer-ho.

Però és que no tots els catalanoparlants tenen la mateixa classe.

Clar, però jo parlo des d’una perifèria asfàltica. Òbviament que la dona de fer feines a Berga és catalanoparlant. I el mecànic. Estic parlant d’una altra realitat, la del Baix Llobregat, la de l’àrea metropolitana, la de Barcelona. Aquí les dones de fer feina són andaluses, extremenyes, llatinoamericanes, negres. Evidentment que considero l’existència d’altres realitats de classe treballadora catalana, i per això sóc independentista. I també marxista-leninista no ortodoxa.

Quins són els teus referents?

Jo vull ser una poeta mística, la blasfemia es pa’ feas. M’apassionen Sor Juana Inés de la Cruz i Santa Teresa de Jesús. Però jo busco la poesia allà on la trobo. No exclusivament en la literatura. És sentir Albéniz o veure un directe de Beyoncé a Youtube i se’m treuen les ganes d’escriure per sempre més! Parlar de referents és problemàtic. A mi m’inspiren les actituds no políticament correctes de molts artistes. Com li passa a l’Albert Serra i com em passa a mi amb ell. Per altra banda, Bijuteria es caracteritza per una associació d’idees molt histèrica, molt eclèctica. I crec que aquest eclecticisme beu molt de les lletres de les cançons del hip-hop i del trap. Jo em descarregava per l’Emule les maquetes de C. Tangana, aleshores Crema, i pensava “joder, quina enveja, que bé que escriu aquest pavo”.

Creus que aquesta barreja de referents culturals ha arribat als estaments més assentats de la literatura catalana?

Tenim la mania de teoritzar-ho tot. I a mi això em fa molta mandra. I més quan es fa sense tenir-ne puta ni idea. També me’n ric moltíssim! Durant el confinament, molta gent es queixa que no cobra i demana a les xarxes que comprem els seus llibres. Són la mateixa gent que ha criticat la penya del trap acusant-los de fer apologia del capitalisme per parlar de diners a les seves lletres.

Creus que per una lògica natural acabaries adaptant el discurs imperant si entressis en el sistema cultural tradicional?

Jo ja fa temps que vaig acceptar que no em guanyaria la vida amb la meva obra, ja sigui literària o artística. I ho vaig decidir així perquè no estic disposada que la meva obra estigui sotmesa a les inèrcies de mercat i es converteixi en un producte de consum. És evident que això implica moltes dificultats, però estic profundament compromesa amb el meu ofici. Com a artista, em dec a la bellesa. A res més. Ni al capitalisme, ni als amiguismes. Òbviament que m’encantaria que la meva feina possibilités les condicions adequades per a seguir treballant, ja sigui en un altre poemari o en una altra obra de teatre, però si això comporta sacrificar alguna cosa, no ho vull. De fet, ho detesto. Prefereixo seguir vivint en la precarietat. Com diu l’Ivancano a Sacrificio y pasta II: “yo estaré giraico, pero mis valores no se tocan”. Allò personal no només és polític, sinó que és col·lectiu i, per tant, múltiplement polític.

I com encaixa aquesta precarietat amb el fet d’estar decidida a fer una carrera artística?

Doncs amb molt sofriment. Molta ràbia, molta frustració, poc temps, ansietat, insomni. Estabilitzadors de l’ànim. Ara bé, odio la victimització, així que em responsabilitzo de la situació. Ja que ningú m’està demanant res, ja que no guanyaré pasta, puc arriscar-me artísticament. I això és un luxe per a qualsevol artista. O hauria de ser-ho. Perquè no tothom està disposat a comprometre’s políticament amb el seu ofici.

Per què dius que és un compromís polític i no un compromís personal?

Allò personal no només és polític, sinó que és col·lectiu i, per tant, múltiplement polític. Jo he estudiat Interpretació a l’Institut del Teatre, sóc autodidacta a nivell literari i filosòfic, i quan vaig adonar-me que estava a la recta final del poemari, vaig decidir començar a estudiar Estudis Literaris amb 27 anys perquè no havia llegit suficient per a escriure com jo vull fer-ho. Cap carrera, però, t’ensenya a escriure, eh? Sóc molt crítica amb les escoles d’escriptura. S’aprofiten de la falta de talent, perquè només les persones sense talent poden arribar a creure’s que algú altre els pot ensenyar a escriure a canvi de preus desorbitats. Si vaig decidir anar a la universitat és perquè comprometre’s amb el teu ofici també implica un acte d’humilitat. Necessitava organitzar el pensament, endreçar lectures. I això és comprometre’s políticament, perquè en un país on no existeix la crítica és molt fàcil anar tirant. Tothom et dirà “molt bé, m’ha agradat molt”. I hem de vigilar, perquè un país sense crítica és un país molt proper als sistemes feixistes.

A Catalunya, a la creació s’hi barreja la por de perdre una llengua i una cultura.

Un país sense crítica, ja pot acomiadar-se de la seva llengua i de la seva cultura. No sé què passa a la poesia espanyola, ni tampoc a la sueca. Jo escric en català i parlo del context del meu país, que és el que conec. Pensar que hem d’escriure per a protegir la llengua ens fa ser molt indulgents amb nosaltres mateixos. No protegeixes la llengua si el que estàs escrivint és mediocre. El millor regal que he fet a la meva terra ha sigut escriure un poemari en català de la manera més brillant que he pogut i he sabut. Això és comprometre’s amb la teva cultura: lluitar per la qualitat artística en un país on no existeix la crítica. Jo no escric poemes per salvar el català. Escric poemes perquè sóc poeta, no perquè sigui independentista.

Sobre els premis deserts. Pensant en la persona que escriu, acceptaries l’argument de “Ja prou difícil és guanyar-se la vida d’això, almenys que aquests diners siguin per algú”?

Això és caritat. I és molt condescendent. A més, que et donin un premi no significa que curris de res, eh? Si tens sort, el premi té pasta i ja està. O et pagaran per fer algun recital. Quan la literatura catalana es fonamenta, bàsicament, en la cultura dels premiats, no sé si guanyar un premi significa gaire res.

Sembla difícil aconseguir que escriure no sigui un privilegi.

És que ho és. Però la classe treballadora catalanoparlant no s’adona que hi ha una classe treballadora catalana castellanoparlant que està per sota d’ella. I això blinda la llengua catalana, i només els friquis com jo l’aprenem i l’escrivim. Però quin tipus de país volem? Volem un país de mentida on el català és la llengua oficial, o volem el país que habitem, que estimem i pel que lluitem, que és un país on es parla català i castellà? Prou de lamentar-nos de la contaminació del castellà en la llengua catalana, per favor! Totes les llengües del món es contaminen, totes, sempre. Em sembla súper cutre que encara hi hagi gent tan purista en aquest sentit, de debò. 

Els que escrivim en català tenim un tresor. 

Aquí hi englobes el món acadèmic?

També, però no només. De fet, jo no menyspreo el món acadèmic. És evident que l’acadèmia és una de les tecnologies de producció de pensament més bèstia, però jo auguro que si ens apropiem d’ella, l’acadèmia pot esdevenir un dels pocs, si no l’únic, nucli potent contra el capitalisme. És així. Per molts poemaris que hagi publicat, la poesia de la Luna Miguel no els interessa el més mínim als professors més brillants que he conegut a la universitat. I no és precisament perquè es caracteritzi pel seu caràcter underground o marginal. Prou de famoses de merda publicant llibres de merda. Luna Miguel, Elizabeth Duval o Joan Margarit, qui va dir, per cert, que només pots escriure poesia en la teva llengua materna.

A mi m’agradaria que al costat de l’art d’altíssima qualitat també hi hagués un sistema comercial fort en català. Tenir bestsellers i youtubers i cantants de trap.

Els que escrivim en català tenim un tresor. La llengua catalana és minoritària i això comporta que escriure en català no dona diners, no dona grans beneficis econòmics. Acceptem la nostra insignificança i aprofitem que com que nosaltres rarament escrivim bestsellers, no estem subjugats als interessos de cap editorial. Aprofitem que som lliures de les inèrcies de mercat per arriscar-nos artísticament. Comprometem-nos no només amb el contingut, també amb la forma; perquè la forma també està plena d’ideologia. Això sí, hauríem de reflexionar sobre quin és el paper que ocupa el català a les escoles públiques d’aquest país, als municipis que són majoritàriament castellanoparlants, de població obrera i migrant. La meva generació està marcada per les primeres immigracions àrabs i llatinoamericanes, i l’escola pública no estava preparada per a no condemnar-les a la discriminació i, com a conseqüència, al fracàs escolar, així que amb prou feines podia ocupar-se del català. Crec que hem de fer molta autocrítica abans de pensar en els bestsellers, youtubers i cantants de trap en català.

Però precisament per això, culturalment el català ha d’arribar a altres formes més urbanes.

Ja hi és, hi ha la Bad Gyal, la Pawn Gang, els Crimen pasional, 31 FAM… o SAMXSEN que em semblen una passada! Però a qui donem bombo nosaltres? A Indapanden de la Bad Gyal o al Valtonyc? Hi ha molta gent independentista a Catalunya, i la majoria cap a qui enfoca? El trap no interessa a la cultura catalana perquè és políticament incorrecte, l’escandalitza.

Relacionat amb això, a l’hora de valorar els teus poemes, el David Castillo que forma part del jurat del Premi Amadeu Oller va afirmar: “Parecen de un maestro de poesía más que de una escritora novel”.

Em va semblar de justícia poètica. Jo vull escriure com un home, amb tots els seus privilegis, drets i deures. A mi no m’interessa la literatura feminista; m’interessa la literatura. La literatura feminista és la novel·la rosa del futur. N’hi ha de pitjor i n’hi ha de millor, però és superficial. Clar que la meva poesia és feminista, perquè jo sóc feminista i tot el que faci a la meva vida ho serà.

Què penses dels estudis de gènere?

S’està tematitzant la discriminació, la injustícia, la misèria. En quin moment es professionalitza la revolució? Crec que estem en un punt d’inflexió heavy. I no pel COVID-19, sinó perquè la gent, amb tota l’acceleració neoliberal de produir i consumir compulsivament, no troba el moment per aturar-se i adonar-se de què està passant, de què ens està passant. Som una generació fracassada, però només sent-ne conscients i no deixant-nos emportar per la capitalització de les nostres lluites, dels nostres afectes, podrem fer alguna cosa amb el nostre fracàs.

En quin punt es troba la poesia feminista en el sistema cultural català?

Hi ha tot aquest boom de visibilitzar escriptores pel simple fet de ser dones que em sembla ridícul. El pitjor que ens pot passar a les dones, a les feministes, és la discriminació positiva. Jo vaig a un recital de “dones poetes” i de cinc en salvo una. Prou ja. Sí, vull escriure com un home, però com a artista rebutjo el privilegi de la mediocritat artística que és, essencialment, masculí. Jo ho puc fer igual de malament i igual de bé que un tio. Ho puc fer tot. No em sento identificada amb aquesta nova onada de poesia feminista perquè és mentida. Perquè és màrqueting. Ser feminista és enviar a la merda tots aquells gestors culturals que ens volen “visibilitzar” per ser el subjecte discriminat de moda i no per la qualitat de la nostra obra. Però estem més preocupades per ser bones ciutadanes que per ser bones escriptores, i el civisme no té res a veure amb l’art. Mentrestant, els homes tenen tot el temps del món per a consolidar-se com els autors de les millors obres.

“torna’m l’arrogància del poder”, dius en un dels teus poemes. Relaciones la pobresa amb l’altivesa i el gust, quan tradicionalment s’han atribuït als rics.

No hi ha res pitjor que anar de pobre. El gust fa molt de temps que va deixar de ser burgès. S’ha democratitzat pa’ lo bueno y pa’ lo malo. I el poder, l’altivesa, l’arrogància, tampoc pertanyen només als rics. A mi m’interessa l’artistocràcia com a pose, com artifici. Vull reapropiar-me de tot allò que, aparentment, no pertany a la meva classe. De la mateixa manera que el feixisme pot ser terriblement bell, la precarietat pot ser violentament i escandalosament superba. Una altra cosa és estetitzar la lluita. S’ha de ser molt bo per estetitzar la lluita i no trair-la.

I per què t’emmiralles en la religió? T’interessa la idea del totpoderós?

No. M’interessa la incertesa, el misteri. Per això no m’interessa l’art ideologitzat ni les seves certeses. L’altre dia vaig llegir que Žižek, al seu assaig Pandèmia, es proclamava “ateu cristià confés” i em vaig sentir molt identificada. Gran part dels nostres millors valors socials i culturals són cristians, i els estem rebutjant en nom de no sé quina revolució, la veritat. El que realment està passant és que els estem substituint per valors neoliberals. La nostra societat està abocada a la pobresa d’esperit, a la pobresa intel·lectual i artística. Però és més important aparentar que som molt progres. Cop d’estat contra tots els que prediquen que “s’ha de conservar la cultura”.

I si en el camí de desenvolupar tot això es perd una cultura sencera?

Què vol dir una cultura “sencera”? No hi ha cultures senceres o incompletes. La cultura no es pot conservar, només es pot defensar. Conservar la cultura és condemnar-la a la immobilitat i, per tant, a la seva desaparició. Per exemple, com “preserves” la llengua? Com la defenses? Presentant-la de manera hostil? Perquè el català és hostil en el moment que és endogàmic, en el moment que pretén aïllar-se de qualsevol estímul extern. Això és el que mata la llengua. I això és el que ens ha de fer por.

L’amor és allò que totes les feminismes volem “pero vamos de que no.”

Per això jo defenso que perquè el català no sigui hostil i arribi a tothom, s’ha de crear un mainstream en català.

Perquè el català no sigui hostil, primer hem de treballar perquè tothom tingui dret a sentir-se’l seu, a saber-lo, a parlar-lo, a escriure’l. I això no està passant. No crec que consolidar un mainstream en català sigui la solució, sincerament. Bàsicament, perquè el mainstream es caracteritza per oferir productes culturals de ràpid consum, de fàcil digestió, molt ben mastegadets. I això el que fa és anestesiar, no deixar espai per a la reflexió, per a la crítica. A més, ja existeix un cert mainstream a Catalunya. Tothom sap qui és la poeta feminista catalana mainstream. I sabem que és una merda. I els xavals castellanoparlants no la llegeixen perquè no senten la llengua catalana com a seva. Per què, encara, els fills i les filles de la classe treballadora catalana castellanoparlant no senten que el català també és la seva llengua? Crec que ens hem de preguntar quines són les possibilitats reals d’aquestes classes treballadores a l’hora d’accedir a la cultura en general i a la cultura catalana en particular.

El mainstream no exclou que hi hagi un altre tipus de contingut. Prefereixo més tenir un mainstream d’una mínima qualitat que arribi a tothom, que no pas tenir una elit que no serveixi.

Però, per a què ha de servir la cultura? Jo no vull que la penya se senti identificada amb el català si és a costa del seu esperit crític. La cultura catalana no ha de conformar-se només amb la visibilitat. Que ha d’existir el mainstream? Doncs no ho sé, sincerament. La coexistència entre els productes del mainstream i les obres literàries i artístiques perpetua una jerarquia en la cultura que jo, personalment, avorreixo. Hem d’idear i executar sistemes culturals anticapitalistes. I això no significa sacrificar la bellesa, tot el contrari. Perquè no hi ha res més bell que la militància. Però no m’estàs preguntant res del poemari!

És que el poemari ets tota tu, tot això! Per exemple, en un poema dius: “ecletitzar la ideologia / amb plàstics, amb fluorescents, amb / l’eyeliner”.

Tothom s’omple la boca parlant de “diversitat”, però a mi no m’interessa la visibilització per la visibilització. I per això reivindico l’eclecticisme, perquè és en allò eclèctic on realment es troba la confluència, el diàleg. Contra l’homogeneïtzació, ja sigui per la dictadura de les majories o l’exotització de les minories, hem de reivindicar la barreja, la impuresa; perquè és el més fidel a les nostres realitats. Però, vaja, Bijuteria, al final, és un conjunt de poemes d’amor.

Doncs parla’m de l’amor.

L’amor és allò que totes les feminismes volem pero vamos de que no. Per què?! Pel que comentava abans, perquè ens preocupa més anar de progres. I no parlo de les cures, parlo del desig. Estem sacrificant la nostra capacitat de sentir a canvi d’un pin pseudoideològic. I l’amor no ho és, d’ideològic. I també l’estem ideologitzant. No sé per què estem tan obsessionats a anomenar “amor romàntic” a la violència masclista, no té res a veure una cosa amb l’altra. Fins i tot en el món més just, seguiria existint el desamor.

Sóc l’elit total. Acabo de guanyar un premi de poesia catalana i vinc de la merda.

Suposo que per excloure el dolor.

Sí, és terrible. Hem de repensar la nostra relació amb el dolor. Vivim en una societat extremadament hedonista on tot és felicitat, on tot és festa. No hi ha espai pel dolor. Fins i tot els activistes o els moviments socials tenen, ara, aquest caràcter festiu, en comptes d’assumir un caràcter de rebel·lia. Però potser això és una opinió massa personal, perquè sóc una nostàlgica i una melancòlica. Tot i que sembla que les nostres lluites estan enfocades a una espècie de distopia estranya on tothom és feliç, on tothom fa el que li agrada, on ningú mai patirà per amor perquè tindrem relacions obertes ultra sanes amb 100 persones diferents. Perquè, no ho oblidem, és clar, tothom haurà après a “gestionar-se” correctament les seves emocions. Deixeu-me en pau, vull patir per amor sense sentir-me culpable per fer-ho.

Passem per alt el dolor, però alhora sí que estem en un moment d’ensenyar les ferides.

Estem tematitzant, també, la salut mental. Estem fent mala pornografia de la nostra intimitat des de perspectives que proclamem com a feministes, antiracistes, anticapitalistes. I és mentida. El capitalisme ens està convencent que fer exhibició de la nostra intimitat és ser d’esquerres. Ara, les inèrcies artístiques es basen en les diferències identitàries, individualitzadores. I ens estem oblidant que sense la comunitat, l’individu no se salva. La crisi sanitària i sociocultural produïda pel COVID- 19 ha constatat que, en tot cas, per a la comunitat, l’individu és letal.

Què penses de la situació actual?

El capitalisme ha col·lapsat un cop més, però el capitalisme es caracteritza, precisament, per nodrir-se i regenerar-se dels seus propis col·lapses, de superar-los a costa del sofriment de moltes persones. I s’enforteix. Fa molt de temps que hem de decidir si volem lluitar per a construir altres realitats possibles o si anirem superant els baches i farem com si res. No tinc ni idea de què passarà a partir d’ara. Però no sóc gaire optimista, sincerament. L’únic que és evident és que aquesta crisi ha acabat de fotre a la classe treballadora, com sempre.

Al programa Tardeo de l’Andrea Gumes vas dir: “Jo sóc l’elit cultural”.

És que ho sóc. Em sento membre de l’elit intel·lectual i cultural proletària que va augurar Pasolini. Com artista em dec a la bellesa, però com a Juana Dolores Romero Casanova em dec a la meva classe. I jo a la classe treballadora li desitjo el millor. No vull victimitzar-la, no vull tractar-la amb condescendència. I estem privant-la de desenvolupar la seva sensibilitat, el seu criteri. I això és cometre una profunda injustícia. Els pobres tenim el mateix dret que les classes intel·lectuals i culturals benestants a saber que la Luna Miguel o l’Elvira Sastre són una merda i l’Anna Gas no. Els fills dels treballadors metal·lúrgics també es poden tornar bojos amb una òpera de Wagner, com em va dir una vegada el Josemi, un amic meu. A la RAE consta que “élite” és una “minoría selecta o rectora”. Què hi ha de més minoritari que la filla d’una dona que neteja cases i portals que, contra tot pronòstic, ha desenvolupat la meva sensibilitat artística? Sóc l’elit total. Acabo de guanyar un premi de poesia catalana i vinc de la merda.

Per acabar, com vols que escrigui el teu nom a l’entrevista?

Els meus amics em diuen tant Joana com Juana. Depèn de qui, depèn del context. La meva ideologia, fins i tot el meu complex de classe, queda transfigurada en el meu nom. Perquè jo em dic Juana Dolores Romero Casanova i vaig sentir-me acomplexada per dir-me així durant molt de temps. Jo volia ser catalaneta i Juana Dolores era un nom que cridava massa l’atenció. Així que em vaig catalanitzar el nom als 14 anys. De fet, d’acord amb el meu deix txoni, el nom daurat que em penja del coll és Joana. Amb el pas del temps m’he reconciliat amb els meus orígens, amb les meves arrels, amb la meva família, a qui he castigat tant. El classisme genera molta violència, tant externa com interna. Així que he decidit signar Bijuteria com a Juana Dolores Romero Casanova perquè crec que el meu nom constata una realitat, que és que la penya castellanoparlant pot escriure en català i fer-ho molt bé.