Així que toca destruir-ho tot. ¿El Govern? No té competències reals, només es tracta d'una mentida ben construïda per Jordi Pujol, que va aconseguir aixecar un decorat de cartró pedra que projectava ombres de poder real, però que tan sols era una joguina per a nens que creien ser grans. El Parlament? No és sobirà, així que millor el tanquem o, si no, li pategem el fetge fins que la sang surti per la boca dels seus lletrats. ¿l'Administració catalana? Una estructura colonitzada per sipais que només pensen en el seu sou i el seu sou i les seves merescudes vacances vacances sense tenir en compte els interessos de la nació real que pateix a peu de carrer. Així que tampoc serveix. ¿Els mitjans de comunicació? Si no són activistes són quintacolumnistes o, pitjor encara, traïdors; especialment aquells dels quals s'esperava una adhesió indestructible perquè s'entenien com a simples corretges de transmissió i finalment s'han mantingut fidels a el periodisme de vocació independent.
Potser els sembli estrany. Però aquesta és la pulsió subjacent i explica l'independentisme que pràctica l'actual president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i que dóna ple sentit a la col·lecció de despropòsits que han guiat el seu mandat fins a la data i que seguiran fent-ho fins que abandoni la butaca presidencial. Res serveix per a res, així que no hi ha mala consciència en destruir-ho tot, o al menys intentar-ho.
Si ho pensen, ni que sigui per un instant, observaran que tot això no és molt diferent al trumpisme original. Jo, mi, me, amb mi, únic dipositari de la voluntat popular i de la veritable nació, lluito amb totes les forces contra els interessos de classe de Washington, la burocràcia i l'agenda oculta dels mitjans de comunicació a cop de tuit i d'ocurrència. I si cal assenyalar, s'assenyala: Xavier Muro, traïdor! ¡Lletrats de Parlament, mercenaris en nòmina de l'enemic! ¡Destitui-los! ¡Césseu-los! 'Depurem les institucions de pusil·lànimes servidors del colon!
El que ha passat és molt greu. Que el president de Catalunya es passegi pel Parlament exigint cessaments és -crguin-me que fa mal escriure-ho- de república bananera. El dolent és que anticipa el model de país que alguns tenen al cap. L'independentisme pacient que sap somriure i que veu el món en color i no en el blanc i negre d'una Catalunya que va morir fa temps faria bé de no protegir-se en el silenci tàctic si no vol acabar engolit pels que viuen en el 2020 com si estiguessin al 1714 o el 1939.
És clar que pot i ha de discutir-sobre les decisions de tribunal constitucional que limiten la sobirania de Parlament i la seva capacitat de discutir lliurement tot el que li vingui de gust. Igual que poden discutir-se tantes i variades coses que empetiteixen l'autogovern de Catalunya. Però és obligació del president fer-ho sense situar els servidors públics en la tessitura d'incomplir les seves obligacions legals. Al capdavall, ell tampoc ho va fer quan va tenir oportunitat. Va acabar retirant la pancarta per la qual finalment serà inhabilitat -encara que tard i malament- i va empassar amb que el govern que va nomenar en primera instància, després de ser ungit president al bingo de Waterloo, no fos validat pel govern Espanyol -en aquella època encara era vigent el 155- i va acabar efectuant els canvis que se li exigien. Així que menys llops.
La política catalana viu en el bucle de la traïció. Era un traïdor Artur Mas quan va convertir el que havia de ser el referèndum del 9N en un procés participatiu, ho era també Carles Puigdemont per a ERC quan es va plantejar convocar eleccions -amb Marta Rovira i l'ara pragmàtic Gabriel Rufián com ariets armats amb 155 monedes de plataforma en lloc de proclamar una 'mentida' de independència, ho és ara el narcís republicà Roger Torrent perquè no vol llençar la seva carrera per la borda i camina amb peus de plom en tot el que afecta la legalitat imposada pel Tribunal Constitucional a l'activitat parlamentària.
Marta Pascal, que està ja en campanya com a candidata del Partit Nacionalista de Catalunya a l'espera del que esdevingui i decideixin els seus excompanys de l'PDECat, ha dit que el seu projecte polític té com a model el PNB d'Iñigo Urkullu i que la silueta que persegueix el partit que acaba de fundar Carles Puigdemont, i que té en el Torrisme una de les seves famílies fundacionals, és Bildu d'Arnaldo Otegui. S'equivoca la senyora Pascal. Bildu, a data d'avui, és, comparat amb el que veiem a Catalunya dia rere dia, un model de pragmatisme i 'realpolitik'.  Josep Martí Blanch - elperiodico.com