Si alguna novel·la és universal i coneguda arreu del món és sens dubte el Quixot de Cervantes. Al Quixot se succeeixen les aventures més variades i extravagants, però predomina la conversa, que és el nucli de la novel·la. De vegades els dos protagonistes es barallen, però sempre es respecten. Es aconsellen, es critiquen, es consolen. El materialisme rústic d'un contrasta amb l'idealisme cavalleresc de l'altre. Els deliris del lector de llibres fantasiosos troben contrapunt a la ceba, el formatge i els rosegons de pa del llaurador. Les seves mirades són oposades. Sovint discuteixen amb gran ardor. Però sempre s'escolten. 
Es diu que El Quixot és la quinta essència de la cultura espanyola, però la virtut d'escoltar i aprendre els uns dels altres no sembla representativa d'una tradició tan intransigent. No és Cervantes el pare de la cultura espanyola, sinó  Quevedo. No calen orelles a Espanya. ¿Conversa, diàleg? Impera l'insult i el monòleg. Només obrim la boca per caricaturitzar i degradar. Per ridiculitzar verbalment a aquell que no pensa, no viu o no sent com un.

Ara hem fet un pas més cap a la degradació de les nostres relacions, ho explica Sergi Pàmies en el seu article de la vanguardia: 
"Fidel a la tradició d'acceptar morralla com a animal informatiu de companyia, l'estiu de l'any 2020 no és una excepció. Després dels insults que va rebre durant les seves vacances, el vicepresident Pablo Iglesias va parlar d'això a la Ser. a l'arxiu de la cadena, l'entrevista es resumeix amb un titular que condensa la pruïja combativa d'Iglésias: "el seu odi no frenarà la nostra feina". I a continuació s'anuncia que el vicepresident "parla sobre els insults rebuts durant les seves vacances". Abans i després d'escoltar l'entrevista, intueixes que els practicants de l'odi espontani o organitzat han aconseguit el seu objectiu. Li han fotut les vacances i, a més, han assegut un precedent reconvertit en argument per als que equiparen l'incident amb els escraches, irresponsablement aplaudits pel partit d'Iglesias. Aquest odi transformat en gasolina mediàtica és com un animal mitològic: policèfal però sense massa cervell i amb una gran capacitat per a la inflamació destructiva. Alguns mitjans de comunicació francesos en diuen fachosphère, l'esfera massivament anònima que acompanya el filofeixisme expressat a través de xarxes socials i internet. És una etiqueta que, basada en fets reals, es refereix a la part professionalitzada de l'odi. Un odi instituït com a mètode per enverinar la potabilitat de les certeses i controlar la difamació.
Recentment s'ha anunciat un documental dirigit per David Smick, sobre l'epidèmia d'odi que ha influït en els grans esdeveniments - Trump inclò s- de país. Es titula Stars and Strife i s'estrenarà a la plataforma Starz el 21 de setembre. I de vegades l'odi es recicla i serveix per mesurar l'encert, la valentia o la necessitat de determinades actituds o reflexions. Ho deia Henry James: "Un periodista no pot aspirar a fer el bé sense atreure una bona dosi d'odi".