Escriu Máximo Pradera a Público, sobre la IV Trobada de Cinema Llibertari que s'ha celebrat a Aranjuez. La pel·lícula 'Si me borrara el viento lo que yo canto', dirigida per David Trueba, ha estat escollida per a clausurar el festival. 

Per als que no els soni de res: es tracta d'un documental sobre el disc clandestí que Chicho Sánchez Ferlosio va gravar a la cambra de bany de casa seva, a instàncies de la revista sueca Clarté, l'any 1963. Allà hi ha les grans cançons polítiques de Chicho d'aquells anys: des de Los dos gallos a la Balada de Julián Grimau. Cançons que, a diferència de les de José Manuel Soto, que neixen ja mortes, viuran per sempre en els cors de milions de persones. 

L'autèntica estrella del documental és (al costat de Chicho, naturalment), la seva primera dona, Ana Guardione. Ella és la màgica Beatrice que ens guia pel peculiar món de Chicho, que era, a més d'un músic de gran talent, un excèntric de molta cura. Aquí està per exemple l'anècdota que explica l'inefable Fernando Sánchez Dragó, de com Chicho el va despertar una vegada, introduint-li una bicicleta al llit. 

Ana Guardione va morir al febrer d'aquest any (no de coronavirus, sinó de càncer) en una lluminosa habitació de l'Hospital Santa Cristina de Madrid. Lluminosa, perquè el sol entrava a dolls per la finestra, però també perquè la pròpia Ana irradiava sempre llum i sentit de l'humor pels quatre costats. Quan em van informar que només li quedaven pocs dies de vida, vaig acudir a visitar-la amb Jesús Munárriz i Juan Losilla, per acomiadar-me d'ella com Déu mana. I un cop més, em va sorprendre d'Ana, a més de la seva vitalitat innata i el seu optimisme ontològic, la seva prodigiosa memòria. Si al meu pare, Javier Pradera, li van penjar l'àlies del Disc Dur de la Transició, Ana Guardione recordava amb minuciós detall de tot el que havia viscut contra Franco en els anys seixanta. Com si hagués succeït ahir. En el documental explica anècdotes chichescas, però una de les meves favorites es va quedar fora del metratge, suposo que per falta de temps. Revela els ovaris que la Guardione li posava a la vida quan se les havia de veure amb la policia franquista.

 "Un tórrido agosto de comienzos de los sesenta en Madrid. Chicho Sánchez Ferlosio acaba de ser operado de apendicitis y yace convalenciente y dolorido en el lecho del dolor.

–¡POM, POM, POM!

Es la policía. La chunga, la de Conesa y Billy el Niño. La brigada político social, que torturaba a veces por simple placer.

–¡Abran a la policía! – dice el esbirro al mando.

Ana Guardione se asoma a la mirilla y con toda su sangre fría dice:

–¿Tienen orden de entrada y registro?

El piso de Chicho y Ana está lleno de papeles comprometedores. Con decir que de esa casa salió Julián Grimau la tarde aciaga en que fue detenido, está dicho todo.

–No tenemos – dice el madero.

–Pues sin orden judicial, aquí no entra ni el Tato – responde la Guardione. Sola ante el peligro, porque Chicho estaba para el arrastre.

El poli se lo piensa dos veces. Puede tirar la puerta abajo, no cabe duda. Pero Chicho es hijo de un exjerarca del Régimen, Rafael Sánchez Mazas, mejor no arriesgarse. Decide ir en busca de la orden judicial.

Lo que sigue es media hora frenética de Ana Guardione, registrando su propia casa en busca de propaganda ilícita. Y sobre todo, de agendas comprometedoras, que puedan poner en peligro a compañeros del PCE. Ana lo mete todo en una salamandra de carbón, que hacía las veces de calefacción individual y enciende la pira.

Cuando vuelve la bofia, la casa es un puto infierno. La calefacción a todo meter, en un día asfixiante de agosto.

Nada más asomar la jeta, el poli se da cuenta de lo que ha ocurrido.

–Vámonos, chicos – dice resignado–, que aquí ya no hay nada que rascar.

Quién sabe cuánta gente no fue torturada ni encarcelada por el indómito coraje de Ana Guardione, aquella tarde asfixiante de agosto en Madrid."

Gracias, Ana, por recordarlo todo. Con pelos y señales.

Y por contárselo después al mundo con tanta gracia.