El meu veí fa mala cara. És el rostre de la malfiança i de la fatiga més que de l’empipament. El meu veí pensa que algunes mesures per evitar la pandèmia no s’acaben d’entendre, no tenen sentit: per exemple, s’implanta el toc de queda, però, al transport públic, la gent va enxubada. Té raó: això no quadra pas. Però el meu veí accepta tot el que calgui abans que tornar al tancament total de la primavera passada. “El toc de queda deu ser el mal menor”, va repetint, potser per quedar convençut. A vegades, passa de la malfiança a una fase prèvia a la indignació: “No suportaré tancar-me un altre cop a casa, ni un mes, ni quinze dies, ni una setmana, no podré”. Les paraules de la consellera Budó sobre possibles confinaments de cap de setmana –un exemple de comunicació institucional certament millorable– han sumit el meu veí en estat catatònic, del qual ens ha costat Déu i ajut treure’l. Reflexiona sobre la situació actual Francesc Marc Alvaro posant-se en la pell del seu veí, que de fet és ell mateix. I n'hi ha per reflexionar i per preocupar-se, amb un punt de 866 de risc de rebrot, 200 morts diaris, 500 mil aturats, UCI's que estàn al límit, bars i restaurants a punt de tancar definitivament, el Govern en disfuncions de la Generalitat en pla Berlanga, a veure qui la diu més grossa. Quin desastre, aixó no pot acabar bé, i jo que no m'espanto per res, que en principi estic instal·lat en una zona de raonable confort i el fet d'estar confinat no em representa cap problema, començó a estar dit curt i ras... acollonit, acollonit i espantat.
Ya te comenté aquello de que tengo miedo.
ResponEliminaAntes de ayer, Francesc, me llamaron a las 10 y media de la noche para preguntarme si aún iba a TdC, era un joven del barrio conocido por la AAVV. Le dije que si...me explicó su caso, ha acabado la carrera y no tiene trabajo y no quiere ser una carga para sus padres y que le iría bien al menos no pagarse la comida diaria si allí la dan.
Y efectivamente ayer nos encontramos a una hora determinada en la puerta del convento y lo presenté a la hermana María José. Un tipo joven, muy culto y muy amable.
Evidentemente es un secreto a todo quisqui y a sus padres.
Otra vez se me empeñaron los cristales de las gafas.
Esto es una puta mierda.
salut
I casos com el d'aquest noi, cada vegada n'hi haurà més. És aixó, una puta merda.
ResponEliminaCuida't
¿Tanto hubiera costado tomar el modelo, por ejemplo, de Nueva Zelanda ("actuar duro y rápido"), y hacer copy paste?
ResponEliminaEs la política Chiloé, la de Nueva Zelanda es alta política y aqui es de vuelo gallináceo. Así nos va.
Elimina