💭
Al Mundial del Naranjito, a Sarrià, vam descobrir Gentile, com oblidar el seu nom, li va fer a Maradona potser el marcatge més famós de la història dels Mundials. El defensa italià va perseguir el Pelusa durant tot el partit, li va pegar tant com va poder, i va acabar guanyant. El futbol no és just, vam aprendre aleshores. Els culers ho vam comprovar poc després. Ens les prometíem molt feliços, amb Maradona i Schuster en el mateix equip, però no comptàvem amb Goikoetxea. Ni amb l'hepatitis. Ni amb la pulsió destructiva culer, la nostra atracció fatal cap a la derrota. Maradona va fer un gol al Mundial de Mèxic. La mà de Déu. El gol a Anglaterra. El fet que un jugador pot guanyar ell solet un Mundial amb un gol il·legal que el VAR li hauria anul·lat. I després, res o gairebé, al Barça va ser vist no vist i en el Nàpols amb un equip fet a mida guanyar una Europa league(Champions) i un parell d'scudettos. D'acord que ningú havia jugat abans a el futbol com ell i només un ha tornat a jugar millor que ell, durant 20 anys i sent un exemple d'honradesa en el camp i en la seva vida personal allunyat de les drogues.
Maradona tenia dos grans mèrits, un gol amb la mà i una jugada que Messi va repetir davant el Getafe, després, el ninot trencat. A partir d'aquí, la vida, per a Maradona, va ser un descens directe i vertiginosos cap als inferns. Les retirades, els retorns, la droga, la caricatura. El Maradona personatge és certament insuportable. El seu treball com a entrenador, mediocre. La idolatria cap a la seva figura, ridícula. El Maradona persona potser és mereixedor de pietat, però no d'adoració. Clar que Déu atesos els mèrtits contrets tampoc es mereix adoració.

Qui millor va retratar aquest fals Déu, a aquest pobre home va ser Paolo Sorrentino a 'la Joventut'. Això era Diego Armando Maradona, una deixalla humana, la resta, poesia. Els argentins tenen pràctican en adorar al déu equivocat. Descansi en pau l'ìdol caigut, que de fet, ja feia temps que havia mort, només que ell no ho sabia.