💭De cara a l'any 2021, podríem fer molts i variats bons propòsits com ens suggereix Joan Ollé: Ocultar als nostres fills que la Covid són els pares. Somiar que algun dia, més aviat que tard o viceversa, tornarem als nostres bars, restaurants, locals i discoteques al 100% d'ocupació i gairebé sense horaris. Saber pels diaris, ràdios i teles els que neixen cada dia pel seu nom, cognoms i pes a la balança, i no només els anònims que moren sense edat. Telefonar als qui estiguin soles i sols per dir-los que no estan sols ni soles. Tornar a escoltar 'Poco antes de que den las diez', de Serrat, i sentir-nos nòvios una altra vegada. Guardar un minut de silenci pels qui ja no tornaran a menjar pernil ni a beure's un trist cafè amb llet... però crec que el més assenyat seria no fer cap propòsit, car sabem que els bons propòsits gairebé mai es compleixen i menys aquest 2021 que abans de començar ja no pinta gens bé. EL millor propòsit de cara a l'any vinent, que ja naixerà una mica vell i malalt, seria no fer cap propòsit i com el Govern amb la gestió de la pandèmia, anar improvisant sobre la marxa, error prova, prova error, error rere error, fIns l'error final.

Aquesta pandèmia ens ha col·locat al nostre lloc a la vida, ha acabat amb la nostra arrogancia i ens ha vacunat contra ella per a molt de temps. Tota una lliçó d'humilitat que resumia Jaime Gil de Biedma en aquest poema: