💭Fa un mes l’ofici em va fer posar vermell (una altra vegada). - Sergio Heredia

"Havia mort Jordi Llopart. La notícia era impactant. Llopart havia estat una personalitat imprescindible en el món de l’atletisme. S’havia penjat la primera medalla olímpica dels atletes espanyols, una plata en els 50 km marxa de Moscú 1980.

Fa un mes moria Jordi Llopart; com que calia ser el primer a anunciar-ho, la premsa va fer que morís dues vegades

La notícia m’havia fet posar vermell perquè els periodistes el vam enterrar dues vegades.

El rumor havia començat a córrer el 10 de novembre a la tarda. Algú anunciava que havia mort Llopart. Les xarxes van assumir el rumor i ho van tuitejar. La premsa va recollir el tuit, ho va oficialitzar . Hi havia pressa per ser el primer a explicar-ho.

Es diu posicionament.

Un cop llançada la notícia ja no la va qüestionar ningú. Van fallar tots els mecanismes. Tots van fer el ridícul.

Tots vam fer el ridícul.

La notícia m’havia arribat per dues vies, simultàniament: mentre em telefonaven, els telenotícies la feien pública.

En un no res em vaig veure igual que la competència: havia d’escriure de pressa.

Calia publicar-la per ahir...

La pressió era absoluta. Redactava un retrat del personatge quan la ràdio em demanava una anàlisi.

Ningú, i jo tampoc, es va plantejar la possibilitat de certificar l’adeu de Jordi Llopart, víctima d’un infart. Ningú no va trucar a l’hospital ni a la família.

Per a què?

El rumor era una certesa!

Una hora més tard les ràdios obrien l’informatiu amb un especial sobre la mort de Llopart. Una incloïa la meva anàlisi. Aleshores ja havia redactat per al diari el retrat del marxador difunt, a punt per anar a la impremta.

I en aquell moment va aparèixer la família de Jordi Llopart, que ens va corregir a tots. Amb una educació distingida, un exemple en aquests temps d’insolències, els familiars havien sortit a desmentir la mort del marxador. Ens van explicar que Jordi Llopart es mantenia connectat a la vida a través d’una màquina.

– Possiblement el desconnectin demà –ens va dir la família.

Però en aquell moment seguia viu.

Cert, Llopart moriria l’endemà al vespre, l’11 de novembre. I la premsa ho vam tornar a comunicar i vam fer que morís dues vegades. No ens vam disculpar en cap moment, tot i que, en el nostre fur intern, ens prometíem: “No tornarà a passar”.

Ingenus.

Quinze dies més tard moria Juan de Dios Román, el pare de l’handbol modern al nostre país. Com en el cas de Llopart, vam fer que morís dues vegades, la nit abans i el dia del seu veritable adeu.

I així seguim, quins campions."


Poques vegades he llegit tanta tristesa, tanta honestedad, tant penediment de la feina mal feta, cada vegada més freqüent en el món del periodisme, las maleïdes presses en ser el primer en donar una noticia, sense contrastar-la, car si ho fas ja no ets el primer i perds l'exclusiva. Sergio Heredia es redimeix en aquest escrit, lo qual l'honora i dignifica, encara que em temo que el seu missatge caurà en el sac buit de l'inframón de la informació sense contrastar.