PA I ROSES 11.12.20

 

💭El 8 de març de 1857, milers de treballadores del tèxtil van ocupar els carrers de Nova York. Pa i roses va ser el seu lema. Protestaven per les míseres condicions laborals i contra l’explotació infantil. Anys després, el 1911, un incendi va devorar la Triangle Shirtwaist. 147 dones van perdre la vida. La majoria, joves immigrants europees. Els amos de la fàbrica tancaven les portes perquè cap perdés temps anant al lavabo. Van quedar atrapades. Les flames van encendre encara amb més força la lluita per unes condicions laborals dignes.

L’incendi de les naus industrials de Badalona ha devorat vides i somnis. Una mort indigna suma de múltiples indignitats. Des d’una llei d’estrangeria que condemna a la misèria –sense treball no hi ha papers, sense papers no hi ha treball– fins al fracàs de les polítiques socials i la inaccessibilitat al mercat immobiliari. No hi ha sortida per a milers de migrants. O submergir-se en la marginalitat o convertir-se en pedaç dels fracassos del sistema. Vides invisibles atrapades en un laberint legal. 9 de desembre, que aquest dia negre serveixi per alguna cosa. Pa i roses. Dignitat i respecte. No més pires de sacrifici. - Emma Riverola - elperiodico.cat/ca/

MALEÏDES PRESSES 10.12.20

💭Fa un mes l’ofici em va fer posar vermell (una altra vegada). - Sergio Heredia

"Havia mort Jordi Llopart. La notícia era impactant. Llopart havia estat una personalitat imprescindible en el món de l’atletisme. S’havia penjat la primera medalla olímpica dels atletes espanyols, una plata en els 50 km marxa de Moscú 1980.

Fa un mes moria Jordi Llopart; com que calia ser el primer a anunciar-ho, la premsa va fer que morís dues vegades

La notícia m’havia fet posar vermell perquè els periodistes el vam enterrar dues vegades.

El rumor havia començat a córrer el 10 de novembre a la tarda. Algú anunciava que havia mort Llopart. Les xarxes van assumir el rumor i ho van tuitejar. La premsa va recollir el tuit, ho va oficialitzar . Hi havia pressa per ser el primer a explicar-ho.

Es diu posicionament.

Un cop llançada la notícia ja no la va qüestionar ningú. Van fallar tots els mecanismes. Tots van fer el ridícul.

Tots vam fer el ridícul.

La notícia m’havia arribat per dues vies, simultàniament: mentre em telefonaven, els telenotícies la feien pública.

En un no res em vaig veure igual que la competència: havia d’escriure de pressa.

Calia publicar-la per ahir...

La pressió era absoluta. Redactava un retrat del personatge quan la ràdio em demanava una anàlisi.

Ningú, i jo tampoc, es va plantejar la possibilitat de certificar l’adeu de Jordi Llopart, víctima d’un infart. Ningú no va trucar a l’hospital ni a la família.

Per a què?

El rumor era una certesa!

Una hora més tard les ràdios obrien l’informatiu amb un especial sobre la mort de Llopart. Una incloïa la meva anàlisi. Aleshores ja havia redactat per al diari el retrat del marxador difunt, a punt per anar a la impremta.

I en aquell moment va aparèixer la família de Jordi Llopart, que ens va corregir a tots. Amb una educació distingida, un exemple en aquests temps d’insolències, els familiars havien sortit a desmentir la mort del marxador. Ens van explicar que Jordi Llopart es mantenia connectat a la vida a través d’una màquina.

– Possiblement el desconnectin demà –ens va dir la família.

Però en aquell moment seguia viu.

Cert, Llopart moriria l’endemà al vespre, l’11 de novembre. I la premsa ho vam tornar a comunicar i vam fer que morís dues vegades. No ens vam disculpar en cap moment, tot i que, en el nostre fur intern, ens prometíem: “No tornarà a passar”.

Ingenus.

Quinze dies més tard moria Juan de Dios Román, el pare de l’handbol modern al nostre país. Com en el cas de Llopart, vam fer que morís dues vegades, la nit abans i el dia del seu veritable adeu.

I així seguim, quins campions."

Poques vegades he llegit tanta tristesa, tanta honestedad, tant penediment de la feina mal feta, cada vegada més freqüent en el món del periodisme, las maleïdes presses en ser el primer en donar una noticia, sense contrastar-la, car si ho fas ja no ets el primer i perds l'exclusiva. Sergio Heredia es redimeix en aquest escrit, lo qual l'honora i dignifica, encara que em temo que el seu missatge caurà en el sac buit de l'inframón de la informació sense contrastar.

TRAGÈDIA AL MÓN DEL FUTBOL 10.12.20

💭El títol d'aquest escrit pot portar a engany, pot pensar el lector que tracta del sobtat traspás de Diego Armando Maradona, del desastre del Barça davant la Juventus, o dels presumptes insults racistes a Pierre Webó, però no, Quim Monzó en el seu article d'avui a la vanguardia parla de 'la tragèdia' de la dimisió del president del primer club de fútbol terraplanista del món, Javi Poves, Flat Earth FC, anteriorment dit Mostoles balompié.

Al diari As, la notícia apareix de manera discreta però dolorosa: “Dimiteix el president del primer club de futbol terraplanista”. Es tracta del Flat Earth FC, que fins al juny de l’any passat s’anomenava Móstoles Balompié. Com que de la Preferent madrilenya va passar a Tercera Divisió, van decidir rebatejar-se: “Som un club de futbol professional que juga en el Campionat Nacional de Lliga de Tercera Divisió d’Espanya i que neix per unir les veus de milions de terraplanistes i de totes aquelles persones que busquen respostes. El Flat Earth FC és el primer club de futbol els seguidors del qual estan units pel més important: una idea”.

Fins i tot l’exseleccionador de la selecció argentina, Coco Basile, va felicitar llavors el president del club amb un missatge que no acabo d’entendre: “Javi Poves, te felicito por tener un club Flat Earth y lo hayas puesto en España y nosotros todos los de la Tierra plana, yo que en Argentina soy un técnico antibasilico y soy uno más. Espero que el día de mañana nos encontremos en España y me contrates de mánager porque me gustaría vivir allí contigo”.

Doncs no podrà ser perquè Poves ha decidit plegar. És un exfutbolista madrileny que va debutar a Primera amb l’Sporting de Gijón i que, sorprenentment, amb només vint-i-cinc anys va penjar les botes. En la remodelació del Móstoles com a Flat Earth va retrobar la il·lusió. La notícia de la seva dimissió la va donar ell mateix a Twitter: “Benvolguts seguidors. Jo, Javi Poves, deixo el club. Va ser l’amor de la meva vida, hi vaig posar tot com a home perquè això anés cap amunt. No és possible. Agraeixo a la gent que va donar suport al club i s’hi va bolcar”. ¿Què l’ha fet dimitir? Segons l’ As , aquest cap de setmana l’equip va perdre davant del CF Pozuelo: “Situats en quarta posició i empatats a punts amb la plaça de playoff per a Segona B, el club busca un possible ascens que animi una afició alacaiguda per la marxa del seu estimat Poves”.

Quedaran per a la història els càntics de suport que es van crear perquè els seguidors els cantessin des de les grades. En total en són dinou, magistrals. De tots, el que més m’agrada és el que es canta amb la música de Que viva España . Fa així: “Por eso se oye esta verdad:/¡la Tierra es plana!/Y siempre la recordarás:/¡la Tierra es plana!/La gente canta con amor:/¡la Tierra es plana!/Los mayas tienen la razón/y es plana,¡sí, señor!”. Tot el camp era un clam fins que, lamentablement, la pandèmia va deixar sense espectadors l’estadi de Castrosierra i ja no s’ha corejat més.