💭En tota la meva vida, no he vist més que temps de desordre, estrips extrems en la societat i immenses destruccions; jo he participat en aquests desordres. Aquestes circumstàncies n'hi hauria prou si dubteu per impedir que el més transparent dels meus actes o dels meus judicis obtingués alguna vegada aprovació universal. Però molts d'ells, així ho crec jo, poden haver estat mal compresos.

Al barri de perdició a què va arribar la meva joventut, com per acabar d'instruir, es diria que s'havien donat cita els signes precursors d'un proper enfonsament de tot l'edifici de la civilització. Allà sempre hi havia persones a les que només era possible definir negativament, per la senzilla raó que no tenien cap ofici, no realitzaven cap estudi i no practicaven cap art. Eren molts els que havien participat en les guerres recents, dins d'algun dels diferents exèrcits que s'havien disputat el continent: l'alemany, el francès, el rus, l'exèrcit dels Estats Units, els exèrcits dels dos bàndols espanyols i molts altres més. La resta, que eren uns cinc o sis anys més joves, havia arribat allà directament, perquè havia començat a dissoldre la idea de família, com totes les altres. Cap doctrina rebuda moderava la conducta de ningú; ni tampoc aconseguia introduir en la seva existència un objectiu il·lusori. Diverses pràctiques puntuals es trobaven sempre a punt per exposar, a la llum de l'evidència, la seva tranquil·la defensa. El nihilisme és contundent per moralitzar quan li frega la idea de justificar: un robava bancs i es vantava de no robar als pobres, i un altre mai havia matat a ningú quan no estava enfurit. Malgrat tota aquesta eloqüència disponible, era gent d'allò més imprevisible d'un moment a l'altre, i de vegades bastant perillosa. És el fet d'haver passat per un ambient així el que, més tard, m'ha permès dir algunes vegades amb el mateix orgull que el demagog dels Cavallers de Aristófanes: "jo també m'he criat a la via pública!".

Després de les circumstàncies que acabo d'evocar, el que sens dubte va marcar la meva vida sencera va ser l'hàbit de beure, que vaig adquirir ràpidament. Els vins, els licors i les cerveses, els moments en què uns s'imposaven a altres o els moments en què es repetien, van ser traçant el curs principal i els meandres dels dies, de les setmanes, dels anys. Dues o tres passions, de les que parlaré, han ocupat gairebé contínuament un ampli espai d'aquesta vida. Però beure ha estat el més constant i el més present. De l'escàs nombre de coses que m'han agradat i he sabut fer bé, el que segurament he sabut fer millor és beure. Encara que he llegit molt, he begut més. He escrit molt menys que la majoria de la gent que escriu; però he begut molt més que la majoria de la gent que beu. Em puc comptar entre aquells dels que Baltasar Gracián, pensant en un grup d'escollits que identificava només amb els alemanys -sent aquí molt injust en detriment dels francesos, com crec haver demostrat- podia dir: "Hi ha alguns que no s'han emborratxat més que una sola vegada, però els ha durat tota la vida ".

Tinc una classe d'esperit que d'entrada em porta a asombrarme d'això, però cal reconèixer que moltes experiències de la vida no fan més que corroborar i il·lustrar les idees més convencionals, que ja abans havíem pogut trobar en nombrosos llibres, però sense donar-los crèdit. Evocant el conegut per un mateix, no caldrà, per tant, buscar exhaustivament aquella observació mai realitzada o la paradoxa sorprenent. Així és com he en veritat assenyalar, després d'altres, que la policia anglesa m'ha semblat la més suspicaç i la més educada; la francesa, la més perillosament entrenada en la interpretació històrica; la italiana, la més cínica; la belga, la més tosca; i l'alemanya, la més arrogant; i era la policia espanyola la que encara es mostrava menys racional i més incapaç. - GUY DEBORD