💭No sé si vostès també ho han notat, però són mals temps per a la tolerància a Espanya. Sobre el país planaven els efectes ombrívols d’una crisi econòmica i identitària que feia que aflorés amb massa freqüència el pitjor dels nostres dimonis fami­liars, quan va arribar el maleït virus i ho va corrompre tot encara més. Potser per això els populistes i els reaccionaris rugeixen cada vegada amb més ímpetu a la recerca del seu lloc al sol de la nova po­lítica , freqüentment enarborant un estrany dret de no sentir-se ofesos . Molt especialment, de no sentir-se ofesos pel que puguin dir determinats grups que no coinci­deixin amb la seva visceral, emotiva i poc ­realista visió del món: les ­feministes, els col·lectius LGTBI, els emigrants i, per al que avui els vull comentar, els blasfems.

Com ja deuen saber, inexorable com l’arribada de l’alba i repetitiva com l’all o les comparacions de Catalunya amb el Kurdistan tan apreciades per l’enyorat senyor Torra, va aparèixer als mitjans de comunicació abans de l’emergència i l’aïllament la nova vicissitud judicial de l’actor Willy Toledo. En aquest cas per uns missatges en què manifestava una entusiàstica i escassament mesurada disposició a alleujar les seves necessitats fisiològiques més primàries sobre tota la cort celestial. I a l’exabrupte del senyor Toledo el va succeir l’habitual querella de l’ Associació d’ Advocats Cristians, que persisteix a demostrar la seva escassa fe en l’acció directa de les potències sobrenaturals: ¿no seria el més normal davant la blasfèmia o l’escarni que la mateixa divinitat castigués el greuge en­viant un llamp justicier? Per no parlar del tarannà poc caritatiu d’aquests ad­vocats catòlics, perquè, ja que el blasfem es condemnarà indefectiblement, el més adequat seria, abans que el recurs a la justícia penal, l’organització de novenes i rosaris per a la redempció de la seva ànima immortal. Ja se sap que hi ha més alegria al cel per un pecador que es penedeix que per cent justos que se salven.

No seria més normal que la mateixa divinitat castigués el greuge enviant un llamp justicier?

La querella, que inexplicablement va donar lloc al judici que es va celebrar al març a Madrid, recorria al delicte de l’ article 525 del Codi Penal, que castiga, per bé que tan sols amb pena de multa (que baix que hem caigut des dels feliços temps de la foguera!), els que per ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa facin escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin els qui els professen o practiquen. Per arrodonir el despropòsit, el delicte també castiga la burla dels sen­timents dels que no tenen cap religió o cap creença, un mecanisme equidistant de protecció penal que planteja obstacles interpretatius francament entretinguts, a cavall del que és curiós i el ridícul: quines són les creences dels ateus?, i els seus dogmes i ritus?, ridiculitzar el materialisme dialèctic és un escarni per als marxistes?

El senyor Toledo és client destacat d’aquest singular precepte en què el sofert jutge es veu obligat a deduir què és una religió digna de protecció penal (ja que en el corresponent registre minis­terial hi ha fins i tot una confessió devota d’ Odin i Thor), què és un sentiment, quin és el catàleg de dogmes (recorrent, suposo, al catecisme del pare Astete) i l’abast del terme vexar , perquè al final no acabi sent la mateixa confessió religiosa la que decideixi el que és constitutiu de delicte o no ho és. Però no es troba sol en l’aflicció: el gran Javier Krahe, col·lectius gais/lesbianes, blogaires anònims i alguna penya de carnaval també han tingut ocasió de gaudir dels seus efectes. Gairebé sempre, abans de res, per ser absolts, ja que, fins ara, de la vintena escassa de procediments seguits davant els tribunals des del 1995 per aquest delicte, només es coneix una sola sentència condemnatòria (amb multa de 480 euros) i perquè es tractava d’un cas de conformitat en què l’acusat va acceptar la pena per recomanació del seu advocat, que devia ser zoroastrià.

Curiosament, cap de les querelles no l’han presentat els representants oficials de l’ Església catòlica, sinó determinades entitats que, com legions d’arcàngels, s’erigeixen en custodis de les seves essències. Solen ser també vells coneguts, en general Vox i l’esmentada Associació d’ Advocats Cristians. En fi: el paradigma del liberalisme i la tolerància, com vostès saben molt bé. Encara que sembla que tothom s’apunta a censurar, vist el que es va sabent dels plans del Govern espanyol per limitar la mentida i la “desinformació”.

Tal com ja anunciava l’estadística, per una vegada fiable, el senyor Toledo, els últims dies, s’ha deslliurat definiti­vament de la condemna. Però qui ens deslliura a tots els altres dels pesats que tafanegen a les xarxes socials a la recerca d’algun exabrupte groller, que mobilitzen jutges i fiscals i que obtenen els seus quinze minuts de fama abusant tant de la paciència dels seus conciutadans com de la dels seus propis àngels de la guarda? - XAVIER MELERO.