💭No. Pau Casals no va planejar mai aquell discurs, ell no esperava la medalla de la Pau, s’havia limitat a dirigir un concert. Casals, va quedar tan emocionat amb el guardó que va improvisar... Era directe, clar, i sempre deia el que volia.

Així m’ho va explicar la seva vídua, fa ara una dècada. Marta Casals acabava d’arribar de Washington i mentre narrava com va conèixer el mestre a Nova York, quan era una jove violoncel·lista, servidora no podia apartar la mirada del rivet blanc del Chanel negre ni de les perles ni del floc canós. Això passava quan entrevistàvem amb el personatge al davant i no amb el nas en una pantalla.

Preparin-se per als qui voldran apropiar-se de la icona Pau Casals

Aquest any en fa 50 del famós discurs de Pau Casals a l’ONU. I el 2021 s’omplirà d’ac­tivitats d’homenatge. ­Algú citarà el seu nom en va i no hi ha res tan enganyós com parlar per boca d’un mort; ell no et contradirà mai.

Així que preparin-se per presenciar els qui voldran apropiar-se de la icona Pau Casals. Esperem que els descendents dels qui el van estimar (ell ja en tenia 95 quan va pronunciar l’“ I am a Catalan”) ho impedeixin. La temptació serà preguntar què diria avui Pau Casals sobre el nacionalisme, l’indult, la monarquia, però els futuribles són letals. “El que els puc assegurar –opinava la seva vídua el 2011– és que els animaria a preservar la seva llengua, la seva història”.

Quan va començar la Guerra Mundial Casals era a Prades. Tothom sabia del seu activisme, figurava en una llista per ser afusellat. Vaig preguntar a la vídua si l’admirava més del que l’estimava. “El vaig estimar des de l’admiració, quan el vaig veure escriure cartes als refugiats”. De la seva estranya parella se’n van dir maldats. Quan es van casar, ella en tenia 20 i ell 80. “Sí... Es veu que no llegien els clàssics!”. Un dia, mentre era amb uns amics jugant al dòmino Casals va començar a ofegar-se. Va arribar l’ambulància, no va voler llitera. “Jo me’n vaig assegut, com vostè, al seu costat”, va dir al xofer. Ja no va tornar a casa. La Marta es va casar després amb Eugene Istomin, amic de Casals. Quan Istomin va morir el van enterrar al costat del mestre, com era la seva voluntat. “Sí, vam decidir que seria bonic –va dir ella– estar tots allà”.


El discurs de Pau Casals - Núria Escur - lavanguardia