💭No. Pau Casals no va planejar mai aquell discurs, ell no esperava la medalla de la Pau, s’havia limitat a dirigir un concert. Casals, va quedar tan emocionat amb el guardó que va improvisar... Era directe, clar, i sempre deia el que volia.
Així m’ho va explicar la seva vídua, fa ara una dècada. Marta Casals acabava d’arribar de Washington i mentre narrava com va conèixer el mestre a Nova York, quan era una jove violoncel·lista, servidora no podia apartar la mirada del rivet blanc del Chanel negre ni de les perles ni del floc canós. Això passava quan entrevistàvem amb el personatge al davant i no amb el nas en una pantalla.
Preparin-se per als qui voldran apropiar-se de la icona Pau Casals
Aquest any en fa 50 del famós discurs de Pau Casals a l’ONU. I el 2021 s’omplirà d’activitats d’homenatge. Algú citarà el seu nom en va i no hi ha res tan enganyós com parlar per boca d’un mort; ell no et contradirà mai.
Així que preparin-se per presenciar els qui voldran apropiar-se de la icona Pau Casals. Esperem que els descendents dels qui el van estimar (ell ja en tenia 95 quan va pronunciar l’“ I am a Catalan”) ho impedeixin. La temptació serà preguntar què diria avui Pau Casals sobre el nacionalisme, l’indult, la monarquia, però els futuribles són letals. “El que els puc assegurar –opinava la seva vídua el 2011– és que els animaria a preservar la seva llengua, la seva història”.
Quan va començar la Guerra Mundial Casals era a Prades. Tothom sabia del seu activisme, figurava en una llista per ser afusellat. Vaig preguntar a la vídua si l’admirava més del que l’estimava. “El vaig estimar des de l’admiració, quan el vaig veure escriure cartes als refugiats”. De la seva estranya parella se’n van dir maldats. Quan es van casar, ella en tenia 20 i ell 80. “Sí... Es veu que no llegien els clàssics!”. Un dia, mentre era amb uns amics jugant al dòmino Casals va començar a ofegar-se. Va arribar l’ambulància, no va voler llitera. “Jo me’n vaig assegut, com vostè, al seu costat”, va dir al xofer. Ja no va tornar a casa. La Marta es va casar després amb Eugene Istomin, amic de Casals. Quan Istomin va morir el van enterrar al costat del mestre, com era la seva voluntat. “Sí, vam decidir que seria bonic –va dir ella– estar tots allà”.
El discurs de Pau Casals - Núria Escur - lavanguardia
.png "English"){kind=small}
7 Comentaris
Algú citarà el seu nom en va i no hi ha res tan enganyós com parlar per boca d’un mort; ell no et contradirà mai."
ResponEliminaEsta frase es muy buena. Por otro lado, mezclar la vida personal, íntima, con el arte, su arte, no lo encuentro de recibo.
Cuando una persona mayor de edad toma una decisión y esta está permitida por la ley, no hay nada que decir.
Salut
El problema es que més d'un d'aquests xitxarel·los que ronden per la Generalitat, fara seves les paraules de Casals, No es pot citar res en el nom dels morts.
EliminaAmar Cataluña, es fácil, muy fácil. Expresarlo puede ser con un instrumento musical, un amor de juventud, dejar hijos y nietos formados en ese amor. Lo que no puede ser, es que nadie se tome la exclusividad en la forma de expresarlo. Me gustan las redundancias y más en este tema.
ResponEliminaAmar Catalunya es como amar Córdoba o Albacete, depende de donde naces y de donde paces, y eso no se lo puede apropiar nadie más que uno mismo.
ResponEliminaPues si, pero en mi caso, además fue aceptado, porque tenía otras opciones laborales.
ResponEliminaPor eso digo lo de donde paces.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina