💭La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre eleccions, pandèmia, presos polítics, refugiats..., però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ratafia. Ciutadà W, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Unionisme, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell. Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme del filòsof amb ulleres de pasta. Li havia costat deu anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquell rostre afable. Deu anys perdent el temps amb els procesistes tòxics de Matrix, amb la seva incoherència tranuitada i malaltissa,  amb el seu relat tranuïtat i distòpic. 

Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili mental tan tossut com obstinat. Dues llàgrimes perfumades de ratafia van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà Illa".