Una de les consequencies a que ens ha abocat la pandèmia és que per segon any consecutiu no es celebraran al país les processons de la Setmana Santa, amb tot el que comporta, encara que qui més ho lamenta no són els creients, ni l'esglesia, sino els hotelers i restauradors d'allí on es celebrava.
La celebració de la Setmana Santa amb aquesta parafernàlia entre mística, masoquista, religiosa i pagana, no deixa de ser un negoci i atractiu turístic per a moltes ciutats i pobles que la celebren amb tant d’entusiasme com l’endarreriment cultural i ancestral que representen aquest tipus de celebracions en ple segle XXI, o és el que hauria de ser a dia d'avui aixó, tot i que molt em temo no és així.
De fet, costa d’entendre que encara es puguin celebrar aquests tipus de manifestacions on el que menys importa ja és la fe, o les creences. Aquí es tracta d’una estranya ostentació pública d’unes imatges barroques ornades amb tot i més (paganisme) i uns suposats i exaltats creients desafinant-li “saetas” a una icona per pur lluïment propi en la majoria dels casos, i la massa bramant mentre contempla l’espectacle, acompanyat d’uns encaputxats “made in Ku Kux Klan” o altres “freakies” variats, descalços amb cadenes als turmells i en llocs ón fins i tot hi ha gent que s’assota l’esquena, tot molt edificant i reparador.
Aquesta festa pagano-freakie-religiosa, ja no la entenia ni de petit, quan em feien menjar peix el divendres sant i el meu oncle m’explicava que després de la professó, ajuntament franquista i clero franquista anaven a fotre’s una fartanera de marisc al Restaurant del poble, amb bula o sense.
Aquesta celebració rònega, rància, serveix per comprendre quan costa d’evolucionar a un país, sortir de l'endarreriment, de la colonització religiosa de tants segles i a banda comprendre també una mica aquesta Espanya que tan ens costa d’entendre, ancorada en un passat ranci i decimonònic del que no vol, ni pot, ni se’n sap sortir.
LLástima que la pandèmia no ho erradicarà del tot, i l'any vinent continuarà aquesta celebració absurda, que només s'entén si recordem la frase d'un economista: És el Mercat amic, perquè en el fons, d'aixó es tracta.