Mentre Trump deixava anar sense objeccions els seus instints de mascle malcriat i convidava als seus votants a fer el que els vingués de gust, les esquerres europees es convertien al moralisme, portadores d'una visió restrictiva de l'existència. Si Trump se les donava de bromista i manyuclador, convidava a comprar armes i relativitzava el racisme, l'esquerra exigia depuració del llenguatge, s'apuntava a totes les reivindicacions identitàries (racials o de gènere) i buscava causes d'indignació sota les pedres, començant per les estàtues del passat. El coronavirus ha accentuat totes les innovacions embrionàries: del teletreball a la medicina digital o al boom de les empreses repartidores de menjar. També ha accentuat una tendència inicialment americana: la dreta és la nova representant de l'alegria de viure, mentre l'esquerra, queixosa o irritada, voldria sotmetre la vida a una constant constricció moral. Si Trump parlava pels colzes sense por a què diran, les esquerres exigeixen lligar a la llengua immensos diccionaris inclusius per no ferir les susceptibilitats de les minories. La dreta parla sense objeccions, l'esquerra sotmet el llenguatge a una gimnàstica de culpa i coerció.

Serveixi el llenguatge com a exemple i marc del nou repartiment de papers. La dreta espanyola ataca els adversaris sense por i es riu, no ja de les bales de cetme, sinó de les certeses apocalíptiques que abandera l'esquerra. Canvi climàtic, condició femenina, immigració o identitats minoritàries són defensades religiosament per l'esquerra. La dreta s'enfronta a les injustícies o al futur climàtic amb ànim descregut o provocador. L'esquerra converteix les ciutats en un galimaties idealista: ciclistes i trànsit, negocis i naturalisme, patinets i turisme, urbanisme tàctic. La dreta celebra la ciutat com a eix de negocis, cotxes i festa sense complicar-ho més. L'esquerra renya, moralitza, s'indigna, condemna, s'ofèn. Sempre veu la part més trista i negra de la realitat. La dreta celebra els diners, no reprimeix l'ambició, convida a la gent a passar-ho bé i a despreocupar-se del futur.

La dreta se sap pecadora (corrupció), però prefereix anar-se'n de "rositas". L'esquerra es creu redemptora de la humanitat i descriu el món com una vall de llàgrimes. La dreta és festiva i promou el carpe diem. L'esquerra és depressiva, anuncia desastres i voldria impedir amb prohibicions. La dreta dóna per fet que els votants són imperfectes i no pretén corregir-los, a canvi: surfeja sobre l'egoisme constitutiu de la condició humana. L'esquerra no tolera cap vici social: s'ha tornat puritana, predica des del púlpit amb rictus d'inquisidor. En plena pandèmia, Colau ha volgut canviar als ciutadans complicant-los la vida: prohibint cotxes contaminants i desballestant l'urbanisme. En plena pandèmia, Ayuso ha volgut suavitzar les restriccions, ha procurat que corrin els diners, la cervesa i les tapes.

Aquest article no és una tesi ideològica. És certament una simplificació, però intenta descriure l'aire dels temps després de mesos de restriccions de covid. En plena crisi de l'any 2008, la resposta darwinista (salvar els bancs, baixar un 25 per cent el preu de la feina i deixar que els joves universitaris emigressin o es dediquessin a el repartiment de pizzes) va suscitar un clima popular d'indignació, que va donar lloc a Podem. Doncs bé, després d'un any i mig de pandèmia, la massa civil no vol recordar als morts, sinó tornar a la vida alegre. Ayuso capta l'aire del temps, com anys enrere el va captar Iglesias. Mentre les tres esquerres recorden als morts, Ayuso serveix cervesa. Els temps han canviat. Avui la gent vol gresca, no funerals. ¿I els futurs desastres? Que carreguin els néts amb l'herència! - Antoni Puigverd - lavanguardia.com