Recordareu que aquesta setmana ha aparegut a Madrid un cartell que diu: "Un MENA, 4.700 euros al mes. La teva àvia, 426 euros al mes". Un mena ens costa 4.700 euros al mes. Sí, i en alguns casos molt més. I això mateix ens costa un menor no acompanyat espanyol.

Comentava l'altre dia arran d'aquest cartell de VOX, que l'extrema dreta és capaç de detectar els problemes però incapaç d'aportar solucions, es queda només a la punta de l'iceberg, i precisament en aquest assumpte dels Menas no anaven tan desencaminats en la seva denúncia. En aquest article, Lucía Etxebarria, analitza el conglomerat de centres de protecció de menors d'Espanya, i el resultat d'aquest anàlisi és més que preocupant. Amb els Menes tenim un problema, un seriós problema que ningú té cap interès en resoldre, ni la dreta ni l'esquerra.

"A Espanya hi ha 1.104 centres de protecció de menors. El 82% estan controlats per entitats privades. Arran de la llei del menor de 2000, que va permetre privatitzar, va sorgir un "entramat empresarial al voltant dels menors", en paraules de l'advocat José Antonio Bosch. "Un model que mercantilitza als nens". És a dir: múltiples associacions sense ànim de lucre que cobren per gestionar aquests centres.

L'escàndol de les menors a Balears, que es prostituïen per unes sabates; o de la nena abusada per l'educador social que havia de protegir-la, que casualment era llavors el marit de la presidenta (d'esquerres) d'una comunitat, i el cas es va trobar amb milers de traves i obstacles per a ser denunciat per part de l'Administració, representen la punta d'un iceberg: ja el 2009 Julio Rubio, educador social i escriptor, avisava que les menors en centres d'acollida "pagaven" als encarregats de la seva custòdia amb favors sexuals, a canvi d'un millor tracte i/o permisos per sortir de centre.

Des de l'aprovació de la llei del menor de 2000, diverses empreses i entitats s'han dut calentetes les adjudicacions de centres de tutela, tractament i reforma de menors. Empreses que s'han enriquit perquè l'Administració es desentenia de la supervisió i cura dels menors. A l'abril de 2008, per exemple, es van adjudicar 300.000 euros mensuals per contracte a l'empresa Levantina de Seguridad, perquè s'ocupés de la vigilància de dos centres d'acollida destinats, principalment, a menors estrangers no acompanyats. I qui es va emportar el substanciós mos? Doncs José Luis Roberto, líder del partit d'ultradreta España 2000. Un ciutadà que cridava a «lluitar contra la invasió dels immigrants musulmans que representen un perill, una pèrdua de la nostra identitat i de la nostra seguretat», mentre se suposava que havia de protegir, precisament, a menors migrants musulmans.

Si això no els prova que empreses privades han trobat en la gestió de centres de menors un gran pastís a repartir, sense que els importi molt ni poc el benestar d'aquests menors, és que vostès són molt escèptics. La residència universitària Palau de Barradas, una de les més cares de Madrid, ofereix als seus estudiants allotjament en habitació individual i pensió completa per 1.070 euros al mes. ¿Com pot ser que allotjar un menor en un espai molt menys luxosos, en dormitoris comunitaris, i amb un dinar de batalla, costi quatre, cinc vegades més que això? Sí, d'acord, en els centres d'acollida hi ha seguretat i educadors, em diran vostès. Però és que els educadors no estan precisament ben pagats. Cobren uns 15.000 euros a l'any.

Quan l'entenimentat assenyala la lluna, el boig mira el dit. A ningú li interessa parlar de l'escàndol que suposa que es mercantilitzi amb menors en situació d'extrema vulnerabilitat. El que importa a la dreta és que el 30% d'ells siguin marroquins. I el que li importa a l'esquerra és que els diners no arribin directament a la butxaca als menors. Però està clar que el que no li importa a cap partit són, precisament, els menors vulnerables.