Més tard que Madrid, París, Berlín i fins i tot Mataró i Manresa, però pot ser que Barcelona se sumi a partir de l’últim trimestre del 2021 a la llista de ciutats amb un supermercat cooperatiu, és a dir, una botiga on els únics que poden omplir el carro i pagar a caixa són els amos de l’establiment. Pot ser que després de Woody Allen això sigui la millor originalitat que Brooklyn ha exportat a la resta del món. Va ser el febrer de 1973 quan al 782 de Union Street va néixer Park Slope Food Coop, una altra manera d’entendre el món. Bé, com a mínim el comerç. Han passat molts anys. Aquell febrer, per posar música al moment, Elton John va treure ‘Crocodile rock’. Mig segle després, gairebé amb el mateix nom, Food Coop BCN, aquella feliç idea arriba a Barcelona, cosa que, des d’alguns punts de vista, es pot considerar fins i tot tot un examen per avaluar en què s’ha convertit aquesta ciutat.

La fórmula és idèntica a la novaiorquesa. Aquest és un supermercat només per a socis. Fan una aportació inicial i única de 90 euros i, després, el pagament ja no serà en diners sinó en hores de treball, tres al mes, el més adequat segons cada perfil (càrrega i descàrrega, caixa, atenció telefònica, reposar lleixes...) . El retorn d’aquest esforç són preus molt per sota de la resta de fórmules de venda al públic, prioritàriament de productes de proximitat, però no exclusivament, un objectiu que s’aconsegueix perquè la plantilla fixa és més reduïda, però, també, perquè aquesta no és una empresa per repartir beneficis. Amb aquesta fórmula, Park Slope Food Coop ha arribat a reunir sota el paraigua de la cooperativa fins a 17.000 socis. Tant èxit ha aconseguit aquesta solució a l’altre costat de l’Atlàntic que els promotors de la iniciativa a Barcelona han descartat fins i tot posar-li un altre nom. A Madrid es diu La Osa (va néixer el desembre passat amb 1.000 socis i va creixent) i a París, La Louve. Podien haver triat un altre nom d’animal, però, ¿per a què?

Els barcelonins no van saber què era i com era un supermercat fins a 1959. Va ser en una fira de mostres. Una delegació comercial dels Estats Units en va muntar un per a sorpresa dels visitants, incrèduls davant la gran oferta de productes i davant el fet que ells mateix omplissin un carro amb rodes i paguessin al final a la caixa. Des d’aleshores, el colmado de barri va tardar a adonar-se’n, però, amb els anys, com si es tractés d’un animal autòcton, va entrar a la llista d’espècies amenaçades. Que als 90 van obrir a la ciutat grans hipermercats en centres comercials gegants va ser una decisió no exempta de polèmica però, arribat el moment, sense marxa enrere. Després va arribar un altre depredador, les cadenes, per exemple la de marques blanques, un imant per a consumidors a la recerca de preus baixos, tot i que sigui a costa de desertitzar els baixos comercials pròxims, incapaços de competir en aquesta lliga. La irrupció del fenomen ‘pakis’, amb els seus horaris stakhanovistes i la seva oferta de supervivència, ha sigut, en terminologia dels toros, l’estocada de l’antic i entranyable colmado i l’adveniment d’una nova Barcelona, renascuda com un gran ‘Pakis Temàtic’. És cert, com diu Tortoriello, que Barcelona conserva una xarxa de mercats municipals que ja les voldria Brooklyn, però els seus horaris són sovint incompatibles amb la jornada laboral convencional. Aquest el punt a destacar en contra dels Mercats Municipals, el seu horari, totalment inadequat a les necessitats dels seus clients i els preus normalment alts. No deixa de ser curios que aquest fenòmen dels pakis ningú el veies a venir, ans el contrari, recordo un article de títol: Avi que era una botiga, que massa encertat no era, i és que la dels pakis es la boltigueta de comestibles d'abans (els pares en tenien una al carrer de Vilarrubias) que estaba oberta quasi tot el dia o com a molt amb la persiana mig abaixada per si algú havia de menester alguna cosa. Roda el món i torna al Born