Un agricultor belga de la localitat de Erquelinnes, que va moure una pedra de 150 quilos per engrandir el seu terreny i passar amb el seu tractor, ha desplaçat accidentalment la frontera entre Bèlgica i França en 2,29 metres. El pagés d'aquest municipi del sud de Bèlgica que toca amb el nord de França va modificar així una frontera delimitada pel Tractat de Courtrai de 1820 i va engrandir el territori belga, en benefici del seu poble i en detriment del francès Bousignies-sud-Roc.

Com explica Monzó avui en el seu article, anem a veure: ets un pagès amb tractor i, cada tant, al límit del terreny que llaures, trobes una pedra que et dificulta maniobrar. ¿Què fas? Suposo que al principi maleir que hi sigui i, després, quan passa el temps i t’atipes de maleir-la sense que la pedra prengui la decisió de fotre el camp, baixar del tractor i moure-la fins que queda fora del recorregut de les rodes. Això és el que ha passat ara a Bèlgica, a l’extrem sud del país, al municipi d’Erquelinnes. Com que la pedra pesa 150 quilos, calculo que l’home –que pel que consta no es dedica al noble esport de l’aixecament de pedres que practiquen els bascos– la devia arrossegar amb una cadena i l’ajut del mateix tractor.

El problema és que no es tracta d’una pedra qualsevol sinó d’una fita fronterera. Erquelinnes és un poble belga, való per ser més precisos, que limita amb el poble francès de Bousignies-sur-Roc, i la fita marca els límits estatals que es van fixar fa dos segles al tractat de Kortrijk, després de la derrota de Napoleó a Waterloo. Per a més evidència que no és una pedra qualsevol, a més d’estar pulcrament tallada en forma de paral·lelepípede mostra, en tipografia Bodoni, una data que ho explica tot: 1819 .

Que el pagès hagi mogut la fita fa que ara la frontera s’hagi desplaçat cap al sud. Exactament, 2,29 metres. Bèlgica s’ha fet 2,29 metres més llarga, en detriment de França, que s’ha fet 2,29 metres més curta. Ningú no se n’hauria adonat si no fos per un senyor que fa uns dies hi passejava i va veure que alguna cosa no quadrava.

La pregunta que em faig, és, no es podria moure una pedra d'aquestes de la frontera amb Andorra fins l'Ebre i la franja?, de Salses a Guardamar, de sempre m'ha fet il·lusió ser Andorrà. De fet ja he apuntat en més d'una ocasió que aquesta seria una manera en que Catalunya s'independitzes d'Espanya sense ensurts ni aldarulls innecessaris. Per cert, un país que no és capaç d'anar a la presó a alliberar a Cuixart les vegades que faci falta, no es mereix la independència, ni a Jordi Cuixart. Deia Melero referint-se a Pujol, que veia en ell a un home sol, doncs a Cuixart, tots, indepes i equidistants també l'hem deixat sol, i aquesta és la nostra vergonya.