Però què són aquests pisos? ¿Però que no s'hi han fixat? Però si són pisos que cal entrar-hi amb calçador, senyors. Però quines parets! Els anomenen parets mestres ... això ... no home no, si de cas seran mestres sense títol aquestes". La cita és de Joan Capri, del seu monòleg 'La ciutat', i la porta a col·lació Josep Maria Ganyet en el seu article 'desarrollisme tecnològic', on refexiona sobre que diria en Capri a dia d'avui sobre les noves tecnologíes.

S'ha escrit molt sobre els monòlegs de Capri, però mai és suficient. Un telèfon, un català gramaticalment i fonèticament genuí, castellanismes impecablement pronunciats i la seva capacitat de crear memes ("abraci'm!", "Això és cinema") serien algunes de les seves característiques distintives. De tots els seus monòlegs el que més m'agrada és el del Nàufrag, ara que sembla que tornarem a viatjar com bojos per tot l'orbe, revisar-lo, és gairebé obligat.

Capri havia pasat algunes temporades de descans a Sant Feliu de Codines. Era frequent veure'l passejar sol per 'la Quintana' amb gest adust i ho recordo bé, amb unes sabates velles i esparracades. Era un personatge complex i turmentat de qui si us abelleix, en podeu saber més aquí. Prefereixo més quedar-me amb la seva versió de monologuista com en aquest video de 'el nàufrag'. En aquests temps en que  a gent viatja esperitada i amb xancletes a tot arreu, aquests monòlegés és molt  il·lustratiu.