"Després de viure els Jocs a Barcelona, vaig tornar a Sarajevo. Aquest agost, en només tres setmanes vaig passar de ballar Amics per sempre en la cerimònia de cloenda a contemplar -oh, Europa- un bassal de sang espessa sobre el qual hi havia unes ulleres d'home, un passaport iugoslau i un paquet de cigarrets Colorado, com si algú ho hagués col·locat allà sense presses, amb molt de compte, abans d'iniciar un llarg viatge. Mig metre més enllà hi havia altres ulleres, de dona, un parell de prunes, sabates ensangonats, una dentadura postissa i les restes de dos cervells sobre els quals voleiaven mosques.
De ciutat olímpica a ciutat olímpica. La capital bosniana havia acollit el 1984 els Jocs d'Hivern i, vuit anys després, amb tot rebentat, en el fons d'una botiga vaig trobar al Cobi de Sarajevo: Vucko. Siluetejat com ambientador de cotxe i segellat en plàstic. El vaig obrir i encara feia olor. Em va semblar l'últim perfum de Iugoslàvia: al tornar a Barcelona el vaig plastificar al buit perquè no perdés una molècula d'aroma. No l'he tornat a obrir.
"Jo sóc serbi, la meva dona és musulmana, als nostres fills, que no sé exactament què són, els hem posat noms croats, i ara estem aquí tan contents, cantant cançons gitanes", em va dir una nit, en un soterrani, el pare de Dino, un nen de 12 anys que mostrava amb orgull les quatre medalles que acabava de guanyar, tres de plata i una d'or. Totes de paper: coincidint amb els Jocs de Barcelona, els nens de barri van organitzar unes olimpíades paral·leles.Vaig perdre el rastre del comandant serbi que impedia sortir al judoka i a la migfondista cap a la capital catalana. Fins que, fa tres anys, la justícia bosniana el va acusar formalment per la massacre de Srebrenica: vuit mil executats, la major matança a Europa des de la Segona Guerra Mundial.
Ni el judoka ni cap dels deu atletes bosnians que, en sis esports diferents, van participar en els Jocs de Barcelona van guanyar medalla alguna. Els que sí que van guanyar medalles van ser dos sèrbies i un serbi. Una medalla de plata en tir amb pistola d'aire a 10 metres, una de bronze en tir amb rifle d'aire a 10 metres i una altra de bronze en tir amb rifle en posició estesa a 50 metres.
Com va dir el baró de Coubertin, l'important és participar.
De la llamada guerra de los Balcanes yo recuerdo el testimonio de un anciano al que le preguntaron si no vieron venir esto. Su respuesta fue, más o menos, si usted me dice que va a ocurrir esto hace dos años le contesto que usted esta loco, loco...
ResponEliminaCreo que nunca me olvidaré de esto. Un saludo.
si que se vio venir, lo que no se quiso es verlo.
EliminaEl ejercito yugoslavo, tenía como base al servio, de la antigua Gran Servia. Lo de la separación no les debió sentar bien, pero hoy día es una realidad, me recuerda a algo. Esa guerra criminal, dio lugar a escenas tan aberrantes, como sacar el parquet de las canchas y lo peor el tiro al pichón a humanos
ResponEliminaLlegó la OTAN y tiraron un montón de bombas sobre las centrales eléctricas, que eran curiosas porque no llevaban explosivos sino grafito en finas laminas que se pegaban a todo el material eléctrico, transformadores y cables de alta tensión originando cortacircuitos ,interrumpiendo el suministro eléctrico. Es como si hubiesen tirado un montón de lápices. El aguerrido ejercito servio no pudo hacer nada. Se acabó la guerra .Tenían que haber tirado acompañando a los lápices, cuadernos. Sublime el mensaje.
vale, ¿i Srebrenica? ahí se lució la OTAN.
EliminaCrec que es recorda poc aquella gran tragèdia que a nivell humà encara no ha acabat, teníem uns coneguts que feia quatre dies havien fet camping per Iugoslàvia i n'havien vingut encantats de la gent i del tracte en general. Però molta gent d'aquí quatre dies abans de la guerra creia que la cosa no passaria d'uns quants atemptats i una mica de gresca militar. I quatre dies abans de la Primera Guerra Mundial es van escriure llibres sobre la impossibilitat de què hi hagués guerra pel que perjudicaria l'economia en creixement. I en podem trobar molts exemples al llarg de la història. La humanitat fa por, què hi farem. Per cert, és un tema universal, una coneguda havia fet treball solidari a Ruanda em va explicar que hutus i tutsis no es tenien simpatia però que no semblava de cap manera que anés a passar el que va passar. Molts jueus no van guillar d'Alemanya perquè no creien que les coses anessin tan enllà. Tenim l'espècie humana sobrevalorada, sempre ho dic.
ResponEliminaNo ens assabentem de res o no ho volem veure, a Ruanda si que es veia a venir, almenys la Tieta Teresa sempre ho explica que la guerra civil estava cantada. I el mateix les altres. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure.
Elimina¿Qué nombre le pondrán a esta guerra que se ha encargado de limpiar los geriátricos de humanos improductivos al sistema, y de los que nos sabemos ningún dato, puesto que estaba prohibido acompañarlos ?
ResponEliminaLa guerra de la 'privatització' dels geriàtrics. O com cometre un genocidi legal de iaios i iaies.
EliminaDarse cuenta. Pero qué haces, cómo te puedes ir a otra parte. En Alemania muchos judíos se fueron, pero eran ricos o tenían familia en USA. Aquí ,cuando empezó el asunto catalán, muchos funcionarios pidieron traslado a España y se marcharon, porque podían. Pero un bosnio agricultor, en minoria en el territorio donde tenía su granja, no podía de la noche a la mañana liquidar su patrimonio, ni siquiera ponerse en camino con sus vacas. Se da el caso, que algunas de estas granjas, siguen abandonadas nadie las reclama, ni sus dueños si es que siguen vivos. No es tan fácil dejar lo que ha sido tu vida tantos años. Esa es la gran tragedia humana.
ResponEliminaPiensa en el asunto de las pensiones....
No entiendo que tiene a ver que unos funcionarios pidieran el traslado a España con lo de Bosnia. Y en cuanto a la granja, cualquiera que se vea a venir el fregado, se larga y a la granja que le den. Al fin al cabo sinó se va, acaba igual.
Elimina