EL RETROCÉS DE L'INDEPENDENTISME

L’independentisme ha retrocedit més de cinc punts respecte al 2015 entre la joventut barcelonina, segons indica l’Enquesta a la Joventut 2020 de l’ajuntament. Només un 28,2% de la població de 30 a 34 anys recolza la secessió. Les dades reafirmen la tendència que ja va mostrar el Baròmetre de la UAB. Segons l’esmentat informe, un 52% dels joves d’entre 18 i 24 anys es mostren a favor de la continuïtat a Espanya. El 2017, el 56% preferien la independència, segons publiquen a elperiodico.

Són variades les raons que provoquen aquesta inflexió. Des del sentiment volàtil d’afegir-se a la tendència majoritària del moment fins a uns corrents més profunds d’acció i pensament, a un cansament i actituds que desestimen canviar el món des de les coordenades de la identitat nacional. 

Potser aquest escrit del 2018 en seria la clau, el que ha retrocedit i més que retrocedirà és l'independentisme emocional.

"...La realitat és que en els últims mesos s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya. Però no per un sentiment de Pàtria, de País, simplement per esgotament, avorriment, per la constatació que ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença - dubtosa - que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que amb relativa bona fe presenten alguns erudits pro independentistes.

La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i sóc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser a dia d'avui, és més sembla s'haurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament.

Es va en el camí, en l'intent de crear una Europa unida i forta i aqui anem a la fragmentació que és exactament a l'inrevés, i tot perquè n'estem farts d'aquest ens anquilosat que es Espanya, sense adonar-nos-en, que molts del defectes que li critiquem els compartim gairebé amb entusias-me. Compartim la patètica mediocritat de representants polítics, amb els que no es pot anar enlloc. No tenen ni full ni ruta, i per protegir-se del sol en comptes de posar el palmell de la mà com els indis en horizontal el posen en vertical, de manera que el més lluny que hi veuen és la seva panxa o les puntes de les sabates.

I en tot aquest assumpte, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petener bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impùdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com contemplem Espanya:

"Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...

I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest 

- Veurà, diu Allen....és que necessito els seus ous."

I és que, com Israelians i Palestins, estem condemnats a entendren's." pero mentrestant (ai el mentrestant....) ens les anem fotent i el sac de les hosties i els gemecs som nosaltres, i no els altres. I aixó és el que no han entés els del procés, només calia escoltar avui a Jordi Cuixart a Rac1, aquest home viu al món de Yupi cumbaià, totalment allunyat de la realitat, i aquesta absència de pragmatisme és el que el fa més perillós. En el fons el tant per cent d'independentistes està tornant lentament a la seva casella de sortida que és un 20%, la resta és l'independentisme emocional al que els del procés desde la seva óptica cumbaià titllen d'unionistes o botiflers, i servidor de pragmàtics i carregats de sentit comú.