En general, uns menys que altres, ens hem agafat el canvi climàtic una mica a la lleugera, restant-li importància i fins i tot fent conyeta amb els ecologistes de debò, suposo que forma part del nostre inconscient col·lectiu de negar l'evidència. i ara quan tots els mitjans en parlen i no perquè toqui en ser Agost, sinó perquè la distopia ja ha arribat, comencem a tenir consciència del problema, però el primer que se'ns acut és dir que nosaltres no hi podem fer res, que els que contaminen són els altres i no nosaltres, no ens adonem com ens recorda Elizabeth Kolbert, que l'asteroide som nosaltres, no els altres.

Mariano Marzo reflexiona en aquest article a elperiodico sobre el llibre de Kolbert i el canvi climàtic que ja tenim a tocar, que ja estem patint i més que el patirem. I no s'hi val la displicència ni el negacionisme, sinó intentar en el possible, reduir els seus efectes cadascú, des de les seves possibilitats.

"Un risc existencial és aquell que implica una amenaça de destrucció o d’alteració significativa del potencial de la humanitat a llarg termini. L’impacte d’un gran asteroide seria un exemple de risc existencial natural, una guerra nuclear total ho seria de risc existencial antropogènic, mentre que tant la pandèmia de la Covid-19 com el canvi climàtic serien riscos existencials d’origen mixt: en part natural i en part lligat al desenvolupament socioeconòmic de la nostra espècie. El canvi climàtic que avui ens preocupa no només obeeix, com passava en el passat geològic, a la mecànica orbital i la dinàmica interna de la Terra, sinó que en gran manera ha sigut forçat per la nostra activitat sobre el planeta.

Una altra diferència, òbvia, entre el risc associat al canvi climàtic i els relacionats amb l’impacte d’un asteroide o d’un conflicte nuclear global és que mentre que aquests últims són binaris, és a dir, passen o no, el primer s’intensifica any a any, a mesura que continuem injectant a l’atmosfera milers de milions de tones de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que els embornals de carboni del planeta són incapaços de reabsorbir. D’altra banda, mentre que aquests riscos purament naturals o antropogènics són gairebé impossibles de prevenir amb prou antelació, en el cas de l’escalfament global els científics poden pronosticar amb cert grau de precisió el que passarà en les pròximes dècades. Una cosa que pot produir esgarrifances, com sens dubte passa amb el demolidor informe de l’IPCC presentat aquesta setmana.

«Països com Espanya destaquen des de ja com un dels punts vermells del canvi climàtic»

Hi ha un altre factor que situa el canvi climàtic en una categoria particular de risc existencial: la incertesa sobre com de perniciosos poden arribar a ser els seus efectes. La probabilitat de l’impacte d’un asteroide o d’una guerra nuclear global pot ser minúscula, però podem estar segurs que si aquests esdeveniments es materialitzessin els resultats serien catastròfics, fins al punt de suposar un perill real d’extinció per a l’espècie humana. No obstant, amb el canvi climàtic les coses són diferents, en la mesura que, tot i que el fenomen ja és aquí i amenaça d’anar a pitjor, el desenllaç final en la futura evolució del clima encara no està escrit.

Aquest futur depèn en bona mesura de les nostres accions i de com actuïn els nostres sistemes polítics, econòmics i científics en les pròximes dècades. A més, la incertesa sobre els efectes del canvi climàtic també inclou com respondrà realment el sistema climàtic als GEH que estem abocant a l’atmosfera. Una resposta que pot mostrar desviacions significatives (¡tant de bo fossin per bé!) amb els resultats derivats dels exercicis teòrics de modelització.

S’haurà d’esperar al futur per conèixer amb certesa els efectes de l’escalfament global en curs sobre la nostra espècie. Cosa que constitueix una font de confusió per als humans, acostumats a exigir resultats pràcticament immediats a qualsevol actuació. Els GEH, com el CO2, seran a l’atmosfera durant dècades, fins i tot segles. El canvi climàtic forçat per l’ésser humà té un efecte acumulatiu que, molt probablement, empitjorarà amb el pas del temps, de manera que el que estem experimentant avui dia només serà una fracció de l’escalfament final resultant. La resta d’aquesta fracció la patiran els nostres descendents que, d’aquesta manera, reben un llegat enverinat. I el que és preocupant és que, atesa la nostra naturalesa egocèntrica i curtterminista (el mirall de la Covid-19 no enganya), aquest efecte retardat tendeix a diluir la motivació de part de la població mundial i els seus dirigents per actuar de forma immediata i eficaç.

Una actuació que requereix un esforç sense precedents en innovació tecnològica, tant per fer més eficient i descarbonitzar el model energètic actual, com per desenvolupar nous embornals de carboni antropogènics. Però no només això, també demanda un canvi radical del model de creixement econòmic i demogràfic, és a dir, dels nostres hàbits de comportament i forma de vida. Perquè, pel que fa al canvi climàtic, com diu Elizabeth Kolbert, «l’asteroide som nosaltres».