Les fotos de les àrees devastades pel foc a Califòrnia evoquen el paisatge apocalíptic de la novel·la de Cormac McCarthy La carretera , portada al cinema per John Hillcoat. O el d’aquella portada distòpica dels punkies Dead Kennedys, California über alles . Cotxes cremant a la vorera de Main Street amb els edificis re­duïts a esquelets i una boira ataronjada que abrasa l’ànim. En la ficció de McCarthy, la destrucció la causava una catàstrofe d’origen incert. Curiosament, en la vida real, la dimensió esfereïdora dels incendis cal atribuir-la a un factor que bona part de la societat considera també dubtós: l’escalfament global. Però els científics no vacil·len. Estan convençuts que la climatologia extrema dels últims anys és en bona part culpable de les més de 65.000 hectàrees calcinades aquest estiu a Grècia, de les 160.000 des de començament d’any a Turquia o de les 175.000 de l’incendi Dixie a Califòrnia. Tant de bo la imminent onada de calor no tingui també un alt cost al nostre costat de la Mediterrània.

El nou informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic ( IPCC) s’ha publicat enmig d’aquestes catàstrofes forestals. De fet, la coincidència pot servir perquè molta gent s’adoni de la gravetat de la crisi climàtica. Es crema el bosc que veiem des de la finestra. La guerra, per dir-ho a la manera de Martha Rosler, entra al saló de casa. Les fotos de l’ós desubicat o del casquet polar convertit en un iogurt cremós són potser massa distants per despertar consciències.

Les reaccions a l’informe de l’ IPCC, com es pot llegir a les planes de Societat, van ser ahir contundents. Apunten en dos sentits: convé accelerar el final de les emissions de diòxid de carboni, d’una banda, i cal començar a adaptar-se als efectes irreversibles de tants anys de negacionisme o de mesures massa tímides, de l’altra. Adaptació serà una paraula clau en el futur immediat. Adaptar-se a l’aniquilació d’espais naturals; adaptar-se a les ­onades massives de refugiats climàtics; adaptar-se a veure edificis a primera línia de mar sacrificats; o adaptar-se a la decadència de costums entranyables del món d’ahir, com la pràctica dels esports de neu. Per això, costa d'entendre que es vulguin celebrar les olimpíades d'hivern als Pirineus el 2030, si ni tan sols se sap amb certesa si hi haurà neu, i s'insisteixi en ampliar l'aeroport Tarradellas, Muntadas o del Prat, amb un interès més que sospitós per part d'AENA i el Gobierno de España.

La paraula clau de futur és, adaptar-se, com diu en aquest article el sotsdirector de la vanguardia Miquel Molina, encara que de fet és aquesta una paraula i un fet tan antic com la humanitat. Què hem fet els homínids sinó adaptar-nos al llarg dels segles?. Ara que se celebra el bicentenari de Flaubert al país veí, em sembla oportú recordar unes paraules de la manyaga de Madame Bovary: No hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat.