Tots recordem on érem fa vint anys, quan es van produir els atacs terroristes de l’11 de setembre. D’aquí uns vint anys gairebé ningú no tindrà en la memòria l’aniversari a l’agost de la caiguda de l'Afganistan. El que han fet i el que poden arribar a fer els talibans amb la cultura, amb l'art, amb els monuments històrics, és facilment imaginable. Mentrestant, intentem tranquil·litzar la nostra consciència dient que els talibans actuals son més moderats, que són a les xarxes (vaja exemple) que si és la seva cultura, etc. La questió és que ja ho hem oblidat i allí resten els afganesos i sobretot les afganeses abandonats a la seva dissort, davant la nostra indiferència. 
Bunge, reflexionaba sobre la cultura i les armes, en un article global, i ho feia amb la seva mirada lúcida.

"Un alt jerarca feixista espanyol es va fer famós per encunyar la frase "cuando oigo la palabra cultura echo mano a mi arma". S'explica: ja que la cultura és enemiga de la violència, i en particular de la violència armada, els professionals de la violència desconfien d'ella. En el millor dels casos la ignoren, i en el pitjor intenten combatre-o usar-la. El que val per a la cultura viva, la creació d'objectes culturals com ara poemes i teoremes, partitures i dissenys, pintures i notes periodístiques, experiments i expedicions científics, també val per als llegats culturals, com ara les llengües, les biblioteques, els museus , els laboratoris i els observatoris. Els amants de la cultura preserven aquests llegats, en tant que els seus enemics els destrueixen. La conservació d'un llegat cultural és part de la conservació del poble que el va produir. El 1936, quan va començar la Guerra Civil Espanyola, un grup d'intel·lectuals i artistes va procedir a embalar i posar en lloc segur els tresors del meravellós Museu del Prado. Gràcies a ells, avui podem donar-nos el gust de visitar aquest museu únic. 
Al 1943, quan els nord-americans van ajudar a alliberar Europa del feixisme, van organitzar una unitat de protecció cultural constituïda per arqueòlegs i altres experts, que es van ocupar de protegir els museus i altres dipòsits culturals un cop acabat el conflicte. Malauradament, aquests protectors de la cultura no tenien facultats per impedir que l'aviació aliada s'incendiés la ciutat de Dresden, el museu albergava una de les pinacoteques més riques del món. (Aquest episodi és el tema d'una novel·la del gran escriptor nord-americà Kurt Vonnegut, qui ho va viure des de baix, com a presoner de guerra.) 
Seixanta anys més tard, quan les forces nord-americanes van envair l'Iraq, aquesta unitat no va poder acompanyar-les. Va arribar a Bagdad quatre dies després d'acabat el saqueig del famós Museu Nacional d'Antiguitats de la ciutat, que albergava unes 170.000 peces úniques de l'esplèndida civilització sumèria. Aquest desastre va ocórrer tot i que diverses entitats internacionals, en particular la UNESCO, havien previngut amb temps al Pentàgon. A més, la Convenció de Ginebra estatueix que la preservació del patrimoni cultural és obligació de tota potència ocupant. Què va passar? Encara no se sap amb certesa. 
Hi ha indicis que molts dels dos mil lladres que van saquejar el Museu no van obrar per compte propi. Semblen haver estat assessorats per experts estrangers que distingien originals de còpies i que es van acarnissar amb les peces que es trobaven en els grans magatzems subterranis d'aquest museu. A més, se sap que va intervenir el Consell Americà de Política Cultural, que representa els col·leccionistes i que ha escarrassat pel dret a comprar i importar objectes arqueològics, en nom de la llibertat de comerç. (Els traficants d'esclaus feien servir el mateix argument.) També és notori que en els EUA hi ha fanàtics religiosos, cristians i jueus, que consideren que els objectes arqueològics de l'època de l'Eclesiastès pertanyen a la tradició judeocristiana, no al poble iraquià. 
Així mateix, creuen tenir el dret a comprar-los per les seves col·leccions privades. És que els diners no és poderós cavaller, com va dir Quevedo? La indignació dels arqueòlegs i museòlegs de tot el món, començant pels propis experts nord-americans i britànics, és gran. Però no és explicable. Què esperaven d'un exèrcit invasor? ¿Que respectés el patrimoni cultural d'una nació que té el privilegi ambivalent de posseir una de les conques petrolíferes més riques del món? S'ha dit que haguessin hagut prou amb un tanc i un grapat de soldats per protegir el Museu. Però s'oblida que els tancs i soldats estaven cuidant dos edificis molt més importants per als ocupants: els ministeris del petroli i de l'interior. I s'oblida que les guerres no es fan per preservar o enriquir la cultura, sinó per defensar o augmentar la borsa. Jo recordo el plaer amb què, fa quatre dècades, visitava sovint el meravellós museu de la Universitat de Pennsilvània, on s'exhibeixen alguns dels tresors excavats pels arqueòlegs d'aquesta universitat durant més d'un segle, a Babilònia, Ur i altres bressols de la civilització. 
¿Imagina algú l'emoció estètica i intel·lectual que poden sentir, en contemplar aquests artefactes, gent encallides en l'ofici de signar sentències de mort o contractes petrolífers, d'ocultar documents que consignen estafes multimilionàries i de fabricar denuncies sobre amenaces imaginàries que justifiquen agressions internacionals i mantenir al poble en estat permanent d'alarma? Quan sentis la paraula "cultura", apressat a gaudir-la o enriquir-la. I quan sentis la paraula "arma", disposa't a defensar la cultura, perquè és tan vulnerable com la vida".