Causa estupor comprovar com a Catalunya però sobretot a Barcelona hem canviat la partitura planyívola madrilenya en poc temps. D’atacar Madrid per dúmping fiscal, per gestionar malament la pandèmia, per no ser exemple de res, per aprofitar-se de l'efecte capitalitat per xuclar-ho tot..., hem passat a veure-la amb inconfessable enveja. Aixó ho escriu Susana Quadrado.

Convindria que els crítics amb Barcelona, siguin opinadors o polítics, s'aclarissin. Abans de la pandèmia tot eren crítiques sobre la ciutat, que si hi havia massa turistes, que si eren de xancleta, que si es pixaven pels carrers, que propiciaven la gentrificació, etc., vaja, que no anava orientada la ciutat en la direcció adequada. Recordeu com es queixava la gent que no es podia anar a la Boqueria per què tot eren turistes que gastaven poc i omplien molt. L'alcaldessa Colau ha estat sempre en contra d'aquesta Barcelona, com ho està en contra de la inútil i absurda ampliació de l'aeroport i la seva especulació immobiliària, o la collonada del negociet de l'Hermitage. Colau, està fent una ciutat més acollidora, expulsant de mica en mica al vehicle motor del centre, amb la creació de les illes entre altres canvis urbanístics que no cal detallar per prou coneguts. Dit d'una altra manera, Colau és una alcaldessa del segle XXI amb visió de futur, mentre Ayuso ho és del segle XIX, atrapada en el passat.

La primera vegada que va venir la Núria amb mi a Madrid, li vaig preguntar, que et sembla, com veus Madrid. La resposta va ser molt curta: Ranci!, antic! ,provincià!, i no crec hagi canviat gaire, el cosmopolitisme no saben ni que és, el tenen derivat a Marbella. Madrid és més poble que ciutat, el que no és pas dolent, potser perquè la identitat madrilenya no existeix amb la barreja de gent que hi habita i circula. En el fons, el gran argument a favor de Madrid segons Quadrado és que Ayuso o Almeida sí que han sabut construir un relat, tantes vegades sobre la ficció, però un relat al cap i a la fi. Els millors polítics són els millors actors i el més cínic és el de més èxit. I ara! No hi ha res de cert, per exemple, en la idea d'Ayuso de "viure a la madrilenya", entre altres coses perquè no existeix la idiosincràsia madrilenya. Madrid no té identitat, i això la singularitza, una barreja en harmonia. O sigui que el gran mèrit de Madrid està basat en el relat, un relat fals ple de mentides i poques veritats.

D'acord que així com Madrid no és ni Ayuso ni Almeida, sinó tots els madrilenys, perquè Catalunya en general i Barcelona en particular no són ni Aragonès ni Colau. Passa que aquí ens ho hauríem de començar a creure, diu Quadrado, però el que succeeix és que amb la seva obsessió contra Colau els arbres no li deixen veure el bosc. El temps ho dirà, però només un exemple. Si l'alcalde Barcelona fos per exemple el bo d'en Trias, estic segur que no hi hauria cap d'aquestes crítiques contra una ciutat que diuen que estimen, però sembla que li desitgin tots els mals.