En un dels seus aforismes, el dramaturg Arthur Schnitzler (1862-1931) convida els lectors a un experiment mental. Per fer-lo, s’ha d’imaginar el desenvolupament d’una malaltia infecciosa en un cos humà com si fos la història d’una civilització de microbis, amb un origen, un apogeu i una decadència. Com si fos, en definitiva, una història semblant, però a una altra escala, a la humana. -  Josep Maria Ruiz Simon.

Tal com assenyala l’escriptor, per als que viuen a la sang i els teixits del cos que infecten, la persona que parasiten i poden arribar a emmalaltir i aniquilar és el seu paisatge, el seu món. Schnitzler, que a 'La ronda' ja havia posat en escena una sèrie de relacions eròtiques convertida en una cadena de contagis veneris, proposa aquest experiment com un punt de partida per pensar el lloc dels humans al món en què habiten, de què depenen i que podrien destruir. Encara que els virus no siguin pròpiament microorganismes, aquesta reflexió es podria aprofitar per portar l’aigua de la pandèmia al molí de la conscienciació de l’emergència climàtica. Però, com va entreveure Baudrillard quan s’interessava per la transmissió vírica com a model per explicar certs fenòmens contemporanis, l’experiment mental que proposa l’autor austríac també es presta a altres consideracions. La democràcia és un règim que es deteriora quan se la vol protegir seguint el model de la vacunació. Quan, a finals del segle XIX, Pasteur i Koch van descobrir els gèrmens patògens, es va tornar usual el recurs metafòric al llenguatge de la immunologia per parlar de realitats sociopolítiques. Des de fa uns anys, ja abans de la covid, aquesta tendència ha augmentat, i la idea d’immunització enquadra els abundants discursos polítics especialitzats a dramatitzar algun o altre risc o amenaça. En general, aquests discursos o els qui els analitzen prenen com a protagonista dels seus relats el sistema immunitari de l’hoste, que, en la metàfora, protegeix el cos polític. És el que fan, per exemple, Derrida o Esposito quan teoritzen sobre els Estats contemporanis com a cossos afectats per una malaltia autoimmunitària que els fa atacar i destruir els òrgans i els teixits sans que haurien de protegir. Però se sol desatendre el paper dels paràsits. Tendeix a faltar una mirada schnitzleriana sobre uns virus que només es poden replicar i mutar gràcies a les cèl·lules de l’organisme en què habiten. Com algunes idees il·liberals en les democràcies liberals, que necessiten la democràcia i el liberalisme polític per transmetre’s i multiplicar víricament la seva incidència. Aquesta perspectiva resultaria molt útil. 

La democràcia és un règim que es deteriora quan se la vol protegir seguint el model de la vacunació, que busca estimular la producció d’anticossos administrant agents semblants als patògens. I, per defensar-la, convé conèixer bé com funcionen les estratègies de les idees víriques que l’amenacen per poder assajar tractaments antiretrovirals efectius que, encara que no les erradiquin, permetin frenar-ne la replicació.