LA INFLUÈNCIA DEL PANOCHO

“Nene, que hay que fregar las racholas”. La Isabel sempre em renyava, quan no feia el meu torn de la neteja de l’escala. I ella em renyava, però jo somreia, perquè aquella rachola, tan sonora, tan híbrida, em feia moltíssima gràcia. M’encanta. La Isabel ha estat la meva veïna del primer pis durant molts anys. Nascuda a Extremadura, va venir fa anys i panys. I, malgrat que no parla català (ai, las!), el seu castellà està ple de catalanades. I és que el castellà parlat a Catalunya ha incorporat moltes paraules catalanes, que ha adaptat a la seva grafia. Podríem fer tot un diccionari amb aquestes peculiaritats lèxiques: rachola, barrecha, achafar …

Potser vaig errat, però fa la sensació que són expressions que fan servir, sobretot, les persones que van migrar a Catalunya i els seus primers fills nascuts a Catalunya.

També és cert que, com m’apuntava Jordi Serrano, moltes paraules provenen del panocho, el dialecte de Múrcia format per castellà i català. I que per influència de l’arribada de treballadors, hauria influenciat molt la parla.

Aquestes catalanades sempre m’han fet molta gràcia, si bé no és gens estrany que s’hagi produït el fenomen. I és que, en el seu procés d’adaptació al medi, el castellà ha incorporat tot un seguit de paraules catalanes. Una barrecha que crec que forma part del patrimoni immaterial de Catalunya. I que és part de l’anomenada cultura xarnega, que ha existit i existirà. Rachola i barrecha pugen precisament al podi de les catalanades més habituals. Matís: un podi elaborat amb percepcions personals i sense pretensió de ser categòric ni estadístic.

De fet, sembla que les catalanades més habituals siguin paraules catalanes amb j, g i x, ja que en castellà es pronuncien indistintament amb ch. De rajola, rachola; de barreja, barrecha. D’aixafar, achafa’ la verdura. D’engegar, enchegar el cotxe. De xafardejar, chafardear. De panxa, la pancha. D’anxova, anchova. De carxofa, escarchofa. De la mongeta, moncheta. De butxaca, buchaca. De gírgola, chírgola. Altres paraules prestades que sovint es poden sentir al castellà parlat a Catalunya són traduccions com la yaya (per la iaia) i el tito (pel tiet). Moltes tenen a veure amb la cuina, com ara l’alioli (per allioli), el rustido (per rostit) i els verbs sucar i remenar (pronunciats amb una marcada erra final). I altres expressions, com persones. La promiscuïtat del castellà amb el català ha constituït un nou argot castellànic, que reflecteix el període històric de les migracions del segle XX. I que cal documentar i reivindicar la seva peculiaritat. Perquè reconeixent aquesta alteritat, fomentem la cohesió social del poble català. De la ‘rachola’ i altres catalanades - Ander Zurimendi al diaridesabadell.cat. Ah! Cal no oblidar grans clàssics com: ojalà, desde luego, la ena geminada i el contundent i meravellos: Sinvergüensa.